A Broadway, no tot són èxits. Pregunteu-li a la marmota

El dia de la marmota, el musical que adapta la pel·lícula homònima i que actualment es pot veure en català al Teatre Coliseum, va ser un fracàs a Broadway. Segurament heu escoltat el contrari. Evidentment, la paraula èxit és discutible. Qui decideix què és un èxit? Els premis Tony? La crítica especialitzada? El nombre d’entrades venudes?

Tradicionalment, el concepte s’ha associat al seu sentit comercial, com a mínim a Nova York. A la meca del teatre musical, és comú que els musicals exitosos de gran format durin més d’un any sense abaixar definitivament el teló i els triomfs descomunals s’allarguen dècades. Pregunteu-ho a Tim Minchin, compositor i lletrista de El dia de la marmota. La seva primera incursió prop de Times Square va aguantar quasi tres anys i vuit mesos en cartell. Es tractava ni més ni menys que l’adaptació de la Matilda de Roald Dahl i ell mateix reconeix als seus concerts que, en un sentit purament econòmic, encara pot viure de les rendes que generen When I Grow Up i Revolting Children.

L’obra sobre el meteoròleg atrapat a Punxsutawney no va tenir la mateixa sort. Sí, va aconseguir el suport gairebé unànime de la crítica –incloent-hi la recomanació de Ben Brantley, el difícil de complaure cap de crítica teatral del New York Times del moment– i set nominacions als Tony del 2017, que finalment no es van traduir en cap estatueta. De les quatre nominades a millor musical, Dear Even Hansen i Come From Away van restar sis anys sobre els escenaris. No va tenir tanta sort Natasha, Pierre & The Great Comet of 1812, que es va quedar a poc d’arribar a l’any de representacions. El dia de la marmota va aguantar només cinc mesos. Va ser Tim Minchin mateix qui va revelar que es cancel·lava el tour nacional estatunidenc previst: «Tristament (i deplorable) no hi haurà gira als EUA». El músic ha dit sovint que el 2017 va ser un any dur per a la seva carrera professional. Un dels motius de la suspensió de la gira va ser la tèbia rebuda del públic novaiorquès del seu segon musical. L’altre, la cancel·lació de la seva pel·lícula d’animació.

Els motius del fracàs estatunidenc són difícils de desxifrar. En principi, basar-se en una propietat intel·lectual (les famoses IP) ja coneguda i amb força renom havia de facilitar el camí, però sabem que no és garantia de res. El compositor australià, famós per mai parlar amb peus de plom, diu que una temporada a Broadway «només pot mantenir un màxim dos nous èxits». Quan la marmota va veure la llum, el braç trencat de Ben Platt i els avions desviats pels atacs de l’11-S ja havien ocupat el seu espai. També és cert que la marmota enganya: sembla una comèdia familiar, però acaba sent força més adulta i existencialista. Més Sondheim que Lloyd Webber. (I tots sabem que Sondheim va acumular uns quants fracassos comercials.)

La promoció inicial va intentar centrar-se en una mena d’història de superació del fantàstic Andy Karl. El protagonista del musical es va lesionar el lligament creuat anterior en una de les preestrenes, però va aconseguir saltar-se només algunes funcions. Karl venia de guanyar el Olivier britànic per aquest mateix paper. De fet, al West End el musical va funcionar força millor, tenint en compte que només havia d’omplir deu setmanes abans de fer el salt transoceànic. El 2023, el mateix teatre The Old Vic va acollir el revival durant tres mesos, poc abans que la producció de la marmota fes el salt a Austràlia. Però la paraula èxit té un significat contextual i no vol dir el mateix a Nova York que a Londres.

En els darrers anys, Antonio Banderas i Àngel Llàcer han capitanejat una nova –i benvinguda– onada de produccions a casa nostra exportades directament de Broadway. El dia de la marmota és una elecció sorprenent perquè no ve precedida per una fama incontestable com La jaula de las locas, Cantando bajo la lluvia, Company o A Chorus Line. Escollir opcions menys conegudes no és dolent, tot el contrari, és força meritori. De fet, en els darrers anys El dia de la marmota està tenint una segona vida amb produccions en suec, finlandès i, molt recentment, japonès. Ara bé, és important que la crítica cultural conegui bé la història de les produccions i no etzibi l’etiqueta d’èxit a tot el que ve de Broadway. No ens deixem enlluernar per les marquesines de Times Square.