Eduardo De Filippo, un model a seguir

Eduardo De Filippo és un dels autors més representats a Catalunya des dels anys setanta. No hi ha dubte que la seva presència als escenaris catalans el fa també un autor vinculat a la nostra tradició escènica. Un autor popular. Vam descobrir un De Filippo que reflexionava sobre la mentida a L’art de la Comèdia, dirigida per Lluís Homar a la Sala Gran del TNC, i després vam aprofundir amb l’obra i la vida de l’autor gràcies a la televisió i al programa Teatral presentat per Pere Arquillué i que podeu recuperar a Youtube, així com l’enregistrament del muntatge. 

De Filippo és encara avui un autor de prestigi a Nàpols, i també de prestigi a tota Itàlia, i d’això segon en té part de culpa el gran Carmelo Bene, mestre de l’avantguarda italiana. De Filippo encara és desconegut perquè és impossible d’assumir per la seva gran quantitat d’obres. Per resumir-ho, l’obra d’Eduardo (a itàlia se’l coneix només pel nom) editada a Einaudi es reparteixen entre els tres volums de Cantata dei Giorni Dispari i l’únic volum dels Pari. El criteri, a més d’estilístic (tot i que no seria del tot precís) és ben senzill: abans del 1945 (Pari) i després (Dispari). 

L’espectador català ha gaudit de la representació de les obres més populars, que connecten més amb el públic per la construcció singular de les escenes. De Filippo conté allò més napolità: afirmar una cosa i en la mateixa sentència negar-la. És la contradicció meditada. A la vegada, és també la fabulació d’un temps a partir d’unes famílies atravessades per la guerra i per la misèria. En aquest text, volem donar eines per ampliar l’horitzó d’interpretació del geni napolità. 

La tensió amb Raffaele Viviani (1988-1950). Aquest altre autor, no tan conegut, és també un dels pares de la reconstrucció teatral a Nàpols. Viviani és un dramaturg que a diferència d’Eduardo, vol reconstruir el napolità. Una llengua amb centenars d’anys d’història que com sabeu, no s’aprèn, ni s’ha normativitzat enlloc. No hi ha documents oficials en napolità, però sí que hi ha molta literatura napolitana. De fet, Eduardo té obres escrites només en napolità (la Filumena barreja idiomes) però, cal comprendre el registre, perquè la llengua sempre és una qüestió de registre. Uns personatges el parlen, i d’altres no. Això genera un problema important per a l’espectador català, perquè acabem traduint-ho per una tensió català-castellà artificiosa. Vivani defensa un model lingüístic ple del napolità així com de formes arcaitzants. Això ha fet que se’l representi molt menys. Bruno Roberti (Universitat de la Calàbria) m’explicava una anècdota: quan Eduardo portava de gira els seus espectacles els portava tal com els havia estrenat. I si algun personatge parlava en napolità, evidentment el públic d’altres regions no l’entenia. Solució? L’actor feia la rèplica en napolità, i després la traduïda a l’italià. Una solució similar la que s’ha prés al muntatge de la Perla amb un Enrico Ianniello extraordinari.

L’escriptura de les obres. Gràcies a la lectura de les Lliçons de teatre d’Eduardo, introbables en italià, i que Einaudi no té cap interés en reimprimir, observar que Eduardo no era un dramaturg com podem comprendre-ho ara mateix. Cada actor tenia el seu guió, i durant els assajos i també les primeres representacions, encara incorporava modificacions. Com s’ha dit que treballava Shakespeare. Per tant, l’estrena i la trentena representació podien no tenir res a veure. I tot i així, el teatre de situació d’Eduardo ha quedat com una gran partitura lingüística. Això és un fet importantíssim, ja que moltes vegades, pensem que un text necessita una intervenció. Des de la lògica de filippiana, sempre requereix d’aquesta intervenció, i el resultat del qual és sempre a favor del text. Cosa que a dia d’avui no passa i que fa sacrificar el text en favor de la situació, com si això anés deslligat. 

Per concloure, Eduardo és també un autor popular. I això és envejable. Els napolitans encara avui el representen amb freqüència, el coneixen i el citen de memòria. Eduardo és també la digestió del teatre de Pirandello, més vinculat a un idealisme alemany i per tant, més metafísic. El teatre d’Eduardo neix sempre de la situació, com dèiem, però això no li resta poètica. El en seu cas la figura no ha quedat mai sobrepassada per les seves obres, perquè les seves obres han creat grans mites: la mateixa Filumena Marturano ho és, com també els germans Saporito a Les veus interiors, i tants d’altres.