Entrevista a Lola Badia

Llegida la introducció, i seguint-te una mica el joc, la meva primera pregunta és: qui dius que és aquest Bernat Metge?

Vagi copiar el que havia fet en Josep Pujol a l’edició de Tirant lo Blanc, és a dir, Tirant és com el nostre Decameró? Les coses no són mai com les d’un altre país i aquí tenim la col·lecció Bernat Metge, La Casa dels Clàssics, que es dediquen a publicar clàssics grecollatins des de fa 100 anys. L’any 1923 i que la va fundar el capital del senyor Cambó, assessorat per un intel·lectual, Estelrich, que li va suggerir que Bernat Metge era el nom adequat per aquesta col·lecció. Ara passats cent anys calia fer una desambiguació, perquè una cosa és la col·lecció de 400 volums que fem servir per quan volem saber què havia dit Plató, i l’altra cosa és Bernat Metge: que no havia llegit mai Plató.

Hi ha cap diferència entre les obres completes publicades anteriorment, algunes editades per tu mateixa, i aquesta que publiqueu ara?

Qui va reunir les obres agafades d’aquí i d’allà va ser en Martí de Riquer el 1959. Va publicar unes obres completes a la universitat de Barcelona, amb la traducció castellana, i una introducció històrica i una lectura interpretativa que encara ara és el punt de referència. De l’any 59 ençà ha plogut molt: hem trobat més documents, hem après més, hem llegit més coses, etc. Riquer va fer l’any 1975 per a l’editorial Selecta una edició divulgativa, i en català, quan jo era alumne seu. Posteriorment, li van demanar de reeditar-ho, però ell ja en tenia prou i ens ho va encarregar al Xavier Lamuela i a mi. Érem els dos becaris que tenia. I aquesta és l’última edició, que la vam fabricar a partir de la del mestre. I ara, l’Oriol Magrinyà ens ha encarregat posar-la al dia per celebrar el centenari de l’editorial Barcino. Una editorial que el senyor Casacuberta va fundar l’any següent que Cambó i companyia van engegar la seva col·lecció de clàssics catalans. Casacuberta va dir «nosaltres farem els nostres clàssics», i el primer que se li va acudir va ser Bernat Metge. I ara tocava posar-la al dia.

Bernat Metge va viure un moment bastant crucial de la història medieval d’Europa; la pesta va colpejar el continent de manera brutal. A més, Catalunya es trobava en un context de crisi. Com era la vida d’un membre de la Cort catalana, com era Bernat Metge?

Si vas a mirar és una vida de funcionari, no era pas com Ramon Muntaner, que se’n va anar allà a lluitar amb els turcs i amb els almogàvers. No es va moure de Barcelona, i ho diu «soc ciutadà de Barcelona», però sense moure’s de Barcelona es va trobar involucrat en una sèrie de conflictes. L’impacte de la pesta negra també l’afecta. A l’apologia explica que per culpa de la pesta la gent va marxar [de Barcelona]. No el primer brot, que és del 1348, ell va néixer el 46, sinó rebrots posteriors. L’altra era la situació econòmica complexa, ja que els bancs que hi havia en aquella època feien fallida, i la monarquia no podia salvar els bancs, sinó que demanava préstecs dels ciutadans i augmentava la crisi. Per acabar-ho d’arrodonir, Pere el Cerimoniós va morir. Pere estava en guerra amb el rei de Castella, i la frontera entre Catalunya i Castella, especialment al País Valencià no és gaire fàcil de defensar. Hi havia problemes, els castellans van intentar atacar Barcelona des del mar, etc. Tot això en vida de Bernat Metge. A banda del fet que l’església, que teòricament era el puntal moral, estava travessant el cisma, i teníem dos papes, un el d’Avinyó i un altre que corria per una altra banda. Nosaltres érem partidaris del d’Avinyó, que era aragonès, en aquell moment. Aquestes són les circumstàncies. Déu n’hi do.

Ell era secretari de la Cort, i el canvi de rei va suposar el seu empresonament. Després, però, va ser alliberat i va tornar a ser secretari de la cort fins a la seva mort.

L’any 1957, la investigadora Marina Mitjà va trobar els protocols d’un procés que s’havia incoat contra els servidors del rei Joan I, que va morir el mes de maig del 1396 de cop i volta, sense testament. Es va organitzar, ràpidament, una competició per veure qui pujaria al tron, i hi havia dues opcions: una era la del germà de Joan, que era a Sicília matant rebels, i la seva dona, Maria de Luna, que era a València. L’altra opció era la vídua del rei, que deia que estava embarassada. Els partidaris del germà van ocupar el poder, i Metge, que era el secretari dels altres, va quedar al descobert. Res de tot això era innocent, de fet els partidaris de la reina vídua, la francesa Violant de Bar, ja tenien exèrcits a la frontera amb França. Però finalment es van imposar Maria de Luna i els seus defensors. Quan Martí va tornar de Sicília va perdonar a tothom, i Bernat de Metge es va passar a l’altre bàndol.

Ara esmentes Violant de Bar. Ella era descendent de la família reial francesa. Expliques a la introducció que és la responsable que arribessin a Catalunya algunes traduccions d’alguns llibres francesos que en aquell moment eren l’avantguarda literària europea. Penso, per exemple, en Le roman de la Rose, que després tindran influència en l’obra de Bernat Metge.

Les noies d’alta família adolescents les casaven i les facturaven. Violant de Bar era neboda de Carles V de França, que és qui va fundar la gran biblioteca francesa, a on hi ha uns manuscrits il·luminats fantàstics. Ara tot està a internet, però quan jo hi anava em deien que aquells no me’ls podia mirar, posa’t guants, etc. Aquí no teníem aquests mitjans. Però teníem a Joan I, que era un afrancesat total. Lia agradava el luxe, li agradaven les caceres, li agradaven les coses boniques, i aquesta esposa francesa compartia el seu gust pel luxe i els bons llibres. Tenien agents que enviaven a les corts d’Europa per obtenir còpies d’aquests manuscrits. I Metge, que tenia molt bon olfacte per la bona literatura, i que feia de secretari de la reina i li escrivia les cartes, doncs si escrivia una carta en què la reina demanava un manuscrit concret, ell se n’assabentava.

L’Obra Completa comença pel Sermó, que dona una idea de la seva vena còmica. De fet, tu mateixa dius que moltes vegades la seva comicitat es troba al caire de l’heretgia.

Jugava, sí, jugava amb foc. No portava guants d’amiant, però practicava uns recursos literaris coneguts des de l’antigor, com la paròdia o la sàtira, que generen comicitat. Ell va gosar posar el dit a l’ull dels sermons. Vicent Ferrer predicava per Barcelona, poca broma. El van fer Sant. I si venia, paralitzava Barcelona. Metge es permet d’escriure un sermó en què diu que si vols sobreviure al món, sobretot adapta’t a les circumstàncies i no tinguis prejudicis ni escrúpols morals, i va dient tots els escrúpols que no has de tenir: roba, enganya, si veus un home que té una dona maca fes-te amic seu i te la proporciones, si la teva dona no és verge millor, etc. I al final diu una cosa que molestava molt: que no hi ha infern. El que més emprenyava era això, perquè això només ho deien els descreguts. Fora de la cristiandat nula salus, no hi havia salut. Tu no podies dir això.

Situes el Llibre de Fortuna i Prudència com una de les obres clau, juntament amb Lo somni. Ell agafa com a referent la Faula de Guillem de Torroella, en la qual el narrador és un home arruïnat, que té com a interlocutors Fortuna i Prudència. Hi ha tot un treball amb l’al·legoria en aquesta obra. Fas esment de l’episodi del narrador que va a l’illa de Fortuna amb una barca sense rems, vela ni timó.

Sí, jo ara estic traduint el Tristany, i en el text antic, Tristany se’n va a l’aventura en una barca sense rems, vela ni timó. També al purgatori de Dante naveguen en una embarcació similar. És un tòpic de la narrativa al·legòrica i fantasiosa. El llibre de Fortuna i Prudència, si tu pensaves que Metge era un senyor que només feia gresca, doncs resulta que aquí frena. Planteja el mateix que passa a Lo somni, agafa el seu jo i en fa un personatge literari i li dibuixa un perfil: algú desesperat pel mal funcionament de l’economia i de la societat en general. Està disposat a creure que Déu s’ha equivocat, que Déu no mana, sinó que mana el caos. Nosaltres en diem caos, desori, etc. Ells en deien la fortuna. La Fortuna, seguint tot un seguit de tòpics de la deessa fortuna romana, ens la presenta com una entitat filosòfica que pot discutir el poder de Déu. Perquè el lector se n’adoni, transporta al narrador a una illa fabulosa (idea que agafa de Le roman de la Rose) a on Fortuna viu en un món de disbarats. Llavors apareix Prudència, que és la veu de l’ortodòxia cristiana. Els arguments de la Prudència els agafa d’argumentaris de l’ortodòxia medieval; Boeci, etc. Els tradueix, els recull i els col·loca en un context on ell es fa el descregut, però al final accepta. S’ha permès de dir tot el que no s’havia de dir, però torna a la raó. El llibre de Fortuna i Prudència, per cert, no està escrit en prosa, sinó en apariats de vuit síl·labes i en occità. Per això aquesta obra no va tenir entre nosaltres la fama que va tenir Lo somni, perquè aquesta última estava escrita en una meravellosa prosa catalana que imita Ciceró, que és el que agradava a Cambó i Estelrich. Si tu ets un català que defenses els valors patris i escrius en occità, en ple segle XIV, i a més a més repeteixes tots els llocs comuns de la tradició cristiana més coneguda, òbviament això no té glamur. I per això aquesta obra, El llibre de Fortuna… no ens l’havíem pres seriosament. Fins i tot Martí de Riquer ho deia, que era molt avorrida. No li diré que no. Però l’edició que van fer els dels nostres clàssics ha rescatat el valor intel·lectual de l’obra.

El volum l’integren també: La medicina, L’Ovidi enamorat, el Valter e Griselda, traducció d’un conte de Petrarca en llatí, L’apologia, un diàleg entre Bernat i Ramón, que apuntes a la introducció que segurament es tracta de Ramon de Savall, un dels amics de Bernat Metge, i que tinc entès que és qui li va recomanar Lo somni al rei Martí. I finalment, l’obra que ha fet fortuna, que és Lo somni.

Primer de tot, pel que fa a la identificació de Savall, són hipòtesis, perquè tenim la informació que tenim. Després, això de la recuperació de Lo somni, en el seu moment va agradar molt. Sembla que el rei Martí va llegir l’obra i va pensar «jo en aquest funcionari l’he de posar aquí perquè és la millor ploma del món». Sembla que és això, no hi podem pujar de peus, però ens agrada dir-ho, perquè som partidaris d’escriure bé. Metge va morir el 1410, durant el segle XV, els lletraferits que havien anat a Itàlia i que havien ensumat la cultura de moda, la relectura dels clàssics, com Ciceró, penso en un Ferran Valentí, un mallorquí que va traduir un Ciceró, i que quan va haver de buscar un model de prosa va servir-se de la de Bernat Metge. I fins i tot al Tirant lo blanc, Joanot Martorell, que copiava tot el que trobava per fer que aquella novel·la fos la cosa més grossa del món, una gran falla, com deia Hauf, doncs allí hi posa Bernat Metge. Però quan va venir l’època de la impremta, en què es van imprimir algunes coses i d’altres no, Lo somni no va passar a la impremta. Van publicar el Tirant lo blanc, van publicar Ausiàs March, i Lo somni es va perdre. Fins al segle XIX! per tant és una obra sense recorregut històric. Llavors els erudits del XIX el van descobrir. I esclar, a un erudit del XIX què li passa? Que és catalanista, i que fa pàtria. La primera edició la va fer un metge català que treballava a París, un d’aquests metges famosos, lletraferits, que fan coses molt interessants. El va publicar en una traducció francesa. Els erudits d’aquí, la família Rubió, van instal·lar la prosa de Bernat Metge a dalt de tot del pòdium de la literatura antiga. Clar, que hagués escrit el Sermó no els va interessar, o no ho sabien. Lo somni és una obra en prosa, però Sermó o Fortuna i Prudència estan en vers, i van circular per uns altres camins. Fins que no van associar-ho i van fabricar el personatge van passar uns anys. Clar, apareix Lo somni sol, recuperat, i tots bocabadats, perquè quedes bocabadat, davant de Lo somni. Va ser Martí de Riquer qui va reunir les peces i crear el conjunt.

Un dels elements interessants de Lo somni, és la disputa entre sensualistes i platònics, que en aquell moment era una cosa bastant intensa. Un dels debats de l’època era com casaven autors com Epicur o Aristòtil amb la doctrina cristiana. En canvi Plató era un autor més còmode. En concret, l’element crucial és la supervivència de l’ànima després de la mort.

Clar, Bernat Metge no parla d’Aristotelisme, sinó d’Epicur. És un punt que s’ha de procurar de no transformar en unes etiquetes. Bernat Metge ho planteja així: el rei s’ha mort, jo estic a la presó. Que no hi era, a la presó llavors, però fa bonic, perquè a la Consolació de la filosofia, Boeci està a la presó i se li apareix Filosofia. Doncs ell està a la presó i se li apareix el rei amb dos individus que l’acompanyen. I Metge li diu: «com pot ser que parlis, si els morts no parlen». I el rei li respon: «és que l’ànima sobreviu al cos». Un senyor que diu això és un descregut, el protagonista de Fortuna i Prudència. Però per entendre-ho millor cal lligar-ho amb la imatge de l’epicuri medieval. L’epicuri medieval era una creació ideològica dels moralistes cristians, que arrancava de Sant Isidoro de Sevilla a les seves etimologies a on diu que un epicuri és un senyor que creu que l’ànima mor amb el cos i que el bé és el plaer. Això Epicur no ho va dir mai, però això n’era una simplificació. I d’on ho treien això? Doncs ho treien de la polèmica dels platònics medievals contra els epicuris. I el platònic medieval número u? Ciceró. I l’altre era Sèneca, que no era platònic, però que eren les obres, juntament amb les de Ciceró, que sí que havien arribat a l’edat mitjana, i eren obres en què es criticava els epicuris. I el rei l’ha de convèncer. Metge agafa el debat, sobretot, de les Tusculanes de Ciceró. A través de les Tusculanes agafa fonts més antigues i ho tradueix, li posa en boca del rei. Va fent dubtes i maniobres fins que al final, quan el rei li dona els arguments platònics, ell es doblega, accepta i queda molt consolat de tot això. Però després li diu: «i els animals no poden sobreviure?» i aquí és on surt la cua del debat que deies. Perquè que l’ànima humana sigui única depèn de la concepció platònica de tot això. La sentència escolàstica segons la qual tot ve a través dels sentits: si fos així, la supervivència de l’ànima no podria ser. Per tant, aquí hi ha aquest punt, en que les escoles filosòfiques de la universitat, des del segle XIII, en el moment en què van aparèixer determinats comentaris d’Aristòtil, els va semblar que Aristòtil deia que no podia haver-hi coneixement espiritual de cap mena si no era a través dels sentits. Però això Bernat Metge no ho toca. Ell no era un filòsof, ell era un literat, literat. I com a bon literat, ell buscava fonts ben escrites. I al final, si un epicuri és un senyor que creu que l’ànima mor amb el cos i que el bé és el plaer, de moment ja hem arreglat la primera part. I no podia dir altrament. Després la cosa s’embolica.

Amb un dels personatges de Lo somni, Tirèsies, hi té una discussió sobre les dones i la misogínia. Metge li etziba una llista de dones cèlebres.

Era un tema que els agradava molt. Per als medievals era Eva-Ave. Eva ens va portar a la perdició, i Ave és el que l’àngel li va dir a la mare de Déu. Per tant, Eva i Maria, les dones, estan vistes així. En cap moment com a dones de debò, sinó des d’aquesta perspectiva. A Metge li agradava jugar, igual que renya al rei perquè creu en les profecies, quan llavors s’havia de creure en la providència divina, no en les profecies. El rei és al purgatori perquè creia en les profecies. Ha de pagar el peatge però se salvarà. Va instituir, i això és històric, el dia de la immaculada concepció, és a dir, que Maria no va caure en el pecat original. I això encara ho celebrem a Espanya, i això és així. Ell feia servir fonts com Bocaccio, per a Lo somni, que a més del Decameró, havia escrit Les genealogies dels Déus i el Filocle, en què donava moltes d’aquestes doctrines. Aquesta és la gran cultura italiana del XIV: Dante, Bocaccio i Petrarca. Metge tenia les orelles molt ben posades en aquest context. De Bocaccio va trobar una obreta fantàstica, que es diu el Corbaccio, que és un programa de misogínia. Però Bocacció feia això, és un autor polifacètic, que no tenia fre ni aturador. Bocaccio havia escrit la Fiammetta, que és un manual de literatura sentimental, i allà les dones pobretes, etc. Però, què feia? Agafava tota la literatura antiga que tenia, la buidava, retallava, l’enganxava i fabricava això. Amb la misogínia va fer el mateix. Va fabricar un repertori amb totes les atrocitats que s’havien dit. Metge ja ho tenia fet, no calia que ho fes, ho va agafar i va fer que Tirèsies li expliqués: «la dona és un ésser imperfecte, mas occasionatus, li falta un tros a la dona, tothom hi veu que li falta un tros». I ell va escoltant, escoltant i escoltant. I al quart llibre gosa contestar. Esclar, no podia gosar contestar al rei Joan, primer perquè era el rei, i ell el secretari. Després perquè li estava donant l’ortodòxia que havia d’acceptar. Sobre la dona, com que era un terreny en què tothom havia navegat, com Cerverí, i hi ha tota una tradició, doncs s’ho podia permetre. Agafa un text de Petrarca en què consola una emperadriu que havia parit una filla, i en què Petrarca li diu que les dones també són molt bones i li fa una llista de totes les dones cèlebres. Doncs agafa aquesta carta i després agafa totes les reines catalanes que encara rondaven, la que manava i la vídua, i al seu llibre totes eren estupendes. I al final utilitza aquesta llista per dir que no s’ho creu, lo de la misogínia.

Fa molt de temps, algú va dir que Metge era l’Erasme català. Feia referència a l’humanisme. Però, en canvi, i tu tens molta feina feta en aquest sentit, això de l’humanisme català és una cosa debatuda. Es pot parlar d’humanisme català?

Es pot parlar d’humanisme a Catalunya. Perquè humanisme s’ha de definir, i Catalunya també. Què vols dir, a Catalunya? En quina època? En quina circumstància?, etc. I humanisme també s’ha de definir. Es pot dir humanisme a Catalunya si tu associes humanisme amb un corrent cultural molt actiu, que va iniciar precisament amb Petrarca al segle XIV, i que es va desenvolupar a les corts italianes, entre els funcionaris de les corts italianes, i que té personatges com Lorenzo Valla, que gràcies a les tècniques filològiques de l’humanisme, que vol dir saber llatí i història, retòrica, manejar els textos antics, va ser capaç de determinar les dates de certs documents. Determinar, per exemple, que la donació de Constantí al Papa era falsa, perquè Constantí, que va viure l’any 313, no podia donar una cosa amb un document del segle XII. Ser capaç d’aplicar el criteri científic als textos; això és l’humanisme. I això va donar lloc a una radicalització cultural, Petrarca va ser un dels promotors, fins que a finals del XV van començar a llegir en grec, perquè primer no llegien en grec. Va néixer la cultura del renaixement, perquè l’humanisme és això. Erasme és del XVI, Erasme és de la plenitud en què ja havia arribat la impremta. Bernat Metge és anterior. Tot just va olorar que Petrarca tenia coses a dir. Perquè Petrarca era platònic, i abans que es pogués llegir Plató a l’època de Marcilio Ficino, ja havia ensumat a través dels llatins una línia que li anava bé, a través de Ciceró i d’altres fonts. I Bernat Metge el va seguir per aquí. Però Bernat Metge no podia ser un Erasme, perquè Erasme sabia hebreu, sabia grec i era un teòleg. I Metge ni sabia grec, ni sabia hebreu ni era teòleg.