M315 Enric Bou

Enric, has publicat un llibre singular Cartografies de la desaparició. És fruït també d’un camí com a professor molt llarg.

Vaig fer una estada als Estats Units, abans havia estat a la UB i al finals dels noranta vaig arribar aquí a Venècia. Estats Units hi vaig estar vint-i-cinc anys.

Què ensenyes aquí a Venècia?

Enveromental Humanities, un màster que s’han inventat. Som una de les tres universitats que s’ensenya. El departament on estic hi ha 122 llengües: les llengües i les seves literatures. A més, tenim una secció d’estudis ibèrics. A Ca Foscari va nèixer com una Buisness School, això és com el mercader d’economia.

I fins a quin punt després que et jubilis el català desapareixerà de Venècia.

Ara aquí hi ha una altra persona que ensenya català, no desapareixerà immediatament però estem preparant el meu relleu, ja que em jubilo enguany.

Sempre has plantejat la relació entre literatura i antropologia?

Soc moletes del sector liberal, del sector alliberat. Si t’hi fixes els meus llibres són molt diversos. El primer és sobre l’autobiografia, un altra sobre l’espai en la literatura. Això ja planteja molt la vida quotidiana. De fet, jo penso molt amb mapes i cartografies. No és massa complexa la idea que tot està desapareixen dels mapes que tenim preconfigurats, i sobretot, penso amb Barcelona. Quan comences a llegir, veus que molta gent al món anglosaxó estudia aquests terrenys.

Lluís Duch va publicar un llibre a Herder plantejant aquestes qüestions i es considera un mal llibre de la seva trajectòria. I treballeu amb la mateixa bibliografia.

En el sector hi ha un seguit de llibres que han tingut molt d’èxit, prova d’això és el Nuccio Ordine. És un llibre genial. Un de similar, és el del Josep Maria Esquirol.

De fet, apliques les tesis de l’Esquirol en literatura.

Sí, ell bé d’una tradició de la història de la filosofia, però estan molt en contacte amb qüestions que plantejo. Per exemple, parlo d’Estellés amb aquestes eines. I no rellegeixo Estellés, descobreixes una nova aproximació sense buscar dir coses noves.

Capítol Sagarra-Carner.

Veus les coses diferents. El que he fet és canviar d’ulleres. Els resultats són diferents. En part, la gran llibertat és clau. I mira que era molt amic de Joaquim Molas. I vaig fer un llibre amb ell, una antologia de poesia visual. Ara acaba de sortir una nova Història de la literatura catalana, i ja planteja coses molt diferents. A mi m’ha interessat molt, a part de la poesia visual, l’art i la literatura. Vaig publicar Pintura en el aire, una barreja icònica, una visió des de fora dels camins traçats de la literatura m’ha interessat.

‘Els llindars del metro de Barcelona’, una contraposició de poètiques

Una mena de troballa entre l’afició als transports públics i detectar textos literaris que en parlen. Cançons també, el Pedrals que té una cançó d’estacions de metro. Menys una que se la inventa. I tothom ha escrit sobre el Metro. Vázquez Montalban però també Gimferrer. I sempre l’he vist amb taxi. Hi ha el llibre del Marc Augé sobre el metro de París. Els llindars a més, és una idea que la ciutat subterrània coincideix, però no coincideix. Un altre espai, la botiga Sefora de Plaça Catalunya abans era el primer centre comercial subterrani del món! Allò eren tot de petites botigues i el cinema “Avenida de la luz”! […]

Acabes de publicar un altre llibre.

A Iberoamericana, una editorial de Madrid. Saber y sabor. Té una gran instrucció dels food studies. En el món anglosaxó és molt present. La idea va una mica més enllà de les sopes que menja Tirant lo Blanc. És un paisatge del menjar, i he plantejat diversos casos. La pèrdua de les colònies de Cuba vistes amb el menjar: la contraposició te i xocolata, per exemple. També un capítol que la paella no existeix. Cada menjador té la seva idea de paella.