M428 Jordi Nopca

Bernat Reher: Jordi, benvingut a Mentrimentres. Feia temps que et volia entrevistar.

Jordi Nopca: No és una fugida premeditada, eh. Vaig atabalat, és una mica veritat, però a més pensava que si alguna vegada havia d’aparèixer aquí, potser tenia més justificació que publiqués alguna cosa, perquè soc un tipus d’autor que no apareix gaire a les llibreries, vull dir que trigo molt a tornar a publicar, i de fet sempre que publico un llibre penso que no tornaré a publicar cosa que no vol dir que deixi d’escriure.

Quan vaig publicar Pujar a casa vaig escriure el desè conte, justament, per trencar amb la superstició de Salinger dels nou contes que és un dels meus llibres preferits, i que intento no rellegir perquè no deixi de ser un dels meus llibres preferits, llavors vaig escriure el desè pensant si en fas nou i publiques, tindràs problemes per tornar a publicar. I llavors cada vegada que torno a publicar un llibre, penso que és una mica el mateix llavors m’hi poso és a dir em poso a pensar en la publicació i finalment publico el llibre amb aquesta precaució i amb aquest perill si em tiro per la finestra tirem-nos-hi bé, no? Llavors, aquesta vegada crec que he tornat a fer un gest de tirar-me absolutament per la finestra.

Quina relació tens amb l’escriptura?

Jo crec que si no hagués començat a escriure quan tenia 6-7 anys ficció no m’hi hauria posat. Perquè després l’escriptura, a mesura que vas avançant curricularment es converteix en una càrrega, diguéssim en una acció que és o bé acadèmica o bé professional però que està totalment desvinculada de la llibertat del que per mi representa la ficció llavors jo crec que si no m’hagués posat tan aviat a escriure quan tenia 6-7 anys i de fet crec que aquella llibreteta on vaig començar a fer contes es va perdre en una de les moltes ràfegues destructives dels meus pares. Bé, doncs si no hagués començat llavors, crec que no ho hauria fet finalment, perquè ara 15 anys de periodisme cultural fan que la relació amb els textos periodístics pràcticament sigui automàtica l’autèntica escriptura automàtica crec que la practico en el periodisme i l’escriptura meditada tot i que lliure diria que la practico quan faig ficció, novel·les, relats o un poema.

Tinc interès per saber d’on et surt l’impuls creatiu quan escrius ficció.

Jo crec que quan vaig llegir en una entrevista que César Aira començava els seus relats no exactament sense saber com continuaven, sinó pel fet de començar-los i llavors això el anava portant a espais, em vaig sentir molt identificat en aquesta metodologia. I crec que l’he anat practicant des de sempre sense tenir al cap referents com ell, tot i que m’hi sento molt còmode llegint César Aira i l’he llegit des de fa molt de temps però penso que també és algú que per exemple va tenir molts problemes per tancar les novel·les de fet gairebé no em va tancar cap una novel·la i així tot el llegim com a novel·lista llavors potser sí que a mi m’agrada obrir algunes portes veure què hi ha a dins i de vegades per qüestions del propi relat acabo tancant-les però és cert que de vegades, per qüestions, diguéssim, del propi relat, acabo tancant-les, però és cert que a vegades no obro d’altres i aquestes altres portes em porten a més portes i seria un no acabar. De fet, per exemple, aquesta novel·la, El futur és una petita flama, és una novel·la que s’hauria pogut ramificar molt més perquè, si no hagués decidit en un determinat moment que em centrava en la vida d’una família en aquest cas una família d’eriçons heteronormativa encara que diria que en alguns punts queer si no hagués decidit això aquesta història hauria pogut anar derivant cap a molts dels secundaris que hi apareixen i que per mi tenen tant o més interès que els propis protagonistes hauria sortit una novel·la eminentment política sí, potser sí o potser m’hauria sortit una novel·la familiar extensa, és a dir, una novel·la més sobre la relació entre pares i fills, avis, fills i nets, algun tiet que hauria aparegut per allà, o també una novel·la, a banda de política, penso d’explorar més elements de la intimitat d’aquests personatges, no? En relació amb el fill i en relació amb la seva pròpia dinàmica de parella, no? Que és una dinàmica molt… que canvia al llarg de la novel·la, és una dinàmica que es transforma amb l’arribada del fill i que després això a poc a poc es va d’alguna manera restablint, si es pot fer servir aquesta paraula, però per mi, bàsicament diguéssim que crec que els dos personatges acaben, si això és possible, retrobant durant un llarg moment de les seves vides, retrobant la seva virginitat. Llavors això crec que és una novel·la gairebé com una mena de camí cap a la santedat i cap a la asexualitat dels personatges. Per això dic que potser té un punt cuir, perquè és una novel·la on, a diferència de l’anterior, que és la teva ombra, la qüestió sexual hi està problematitzada des de l’absència. I llavors això, qualsevol que hagi fet l’exercici de llegir una novel·la i l’altra i posar-les en relació, veurà clarament que el que allà, d’alguna manera, era accés, aquí és absència.

Hi ha una qüestió, però que tota la crítica no n’hi ha hagut massa, però en tot cas la gent que t’ha entrevistat ha comentat la qüestió de la faula. Jo no la sé veure per enlloc, la faula. Treballes amb una representació, màscara, topònims…

Toponímic: està ben vist. Jo ho veia gairebé com una màscara. Per mi, la manera de treballar potser tenia molt al cap aquells conills de David Lynch dels curtmetratges, però també d’Inland Empire (2006), que són aquells conills que fan el mateix que fem nosaltres, que és mirar la tele, planxar roba, obrir una porta, tancar una porta, anar a treballar, tornar de l’oficina amb un maletí. Això era el meu marc. I al mateix temps, esclar, reconec que hi ha novel·les amb animals que m’han cridat molt l’atenció, des de Fantàstic Mr. Fox, de Roald Dahl, fins al seu moment, quan vaig llegir el 1984 amb animals humans, diguéssim, i el seu revers amb animals no humans, que era Animal Farm, que em sembla que la van traduir l’última vegada com la revolta dels animals o la rebel·lió dels animals. I que també s’havia conegut com rebel·lió a la granja…

El que passa és que per mi el gest era de màscara.

És posar una màscara més en aquests personatges que probablement es comporten d’una manera tan humana com la nostra. El que passa és que per la matèria del llibre jo necessitava que cap dels personatges tingués nom i que la seva realitat fos una realitat que no fos la catalana perquè era molt fàcil identificar-me a mi amb algú i era molt fàcil identificar el país a mi, amb algú, i era molt fàcil identificar el país per alguns altres actes que hi ha dins la novel·la. Això ho congelem, si et sembla bé. Hi ha una altra qüestió, potser que em sembla més interessant. La màscara amaga, i realment crec que és una novel·la que amaga tot, perquè realment he estat com la possessió de la pilota en un partit de futbol, he anat fent percentatges, un 60% gairebé són diàlegs, diguem-ne, des d’una lògica d’intranscendència si el que volem és aconseguir entrar en aquesta intimitat que abans ens parlaves, per tant, realment queda concentradíssima el continent en el sentit emocional per què has construït aquesta vegada des d’aquí?

És a dir, a mi quan em diuen que escriure és un acte d’honestedat, em sembla que s’està mentint deliberadament. I llavors, quan em diuen, per exemple, que qui escriu en primera persona i escriu des del jo busca la veritat, aquestes qüestions, a mi em preocupa la salut mental d’aquella persona, o intel·lectual, potser. Salut mental no, perquè és un tema mèdic. Salut intel·lectual. Em preocupa, perquè em sembla que reduïm la literatura a un joc bastant ridícul. Llavors, com més capes i capes d’ocultació crec, podem anar superposant en un text de ficció, a mi em sembla que al final acaba viatjant potser més o com a mínim a mi m’interessa més, acaba anant més cap a una autenticitat que no té res a veure amb la honestedat. Per mi, eh? Llavors, Bernhard l’he tingut sempre molt al cap perquè és un autor que em fot a parir i m’encanta l’alhora. (…)

Transcripció gràcies a https://fesmelacta.cat/