La conjura revolucionària dels artistes

René Magritte, La Clef des champs, Museo Nacional Thyssen-Bornemisza

Magritte juga sempre amb la pregunta sobre els límits de l’art, de tal forma que aquests se’ns fan conscients. Un art que ens mostra la falsedat de l’art també hauria de ser prohibit?

Per entendre aquesta afirmació hem d’anar als fonaments de la seva política: una ciutat ideal ha de mantenir ferotgement les seves estructures socials i legals, que, mentre hagin estat lligades en la seva fundació a la veritat i al bé, mantindran una societat permanentment lligada a la perfecció. Les estructures d’estat, les classes socials, les funcions i les necessitats… tot estarà pensat d’un inici i serà proveït de manera estructural. D’això, avui en dia, li diem ultraconservadorisme o, fins i tot, feixisme.

En la màquina estatal platònica, cada ciutadà compleix una funció específica, com engranatges en un rellotge. Així, als filòsofs reis els tocarà manar i fer les lleis; els soldats, lluitar contra enemics interns i externs, i les classes populars, fabricar els productes necessaris per garantir l’existència material de la ciutat. Aquesta exactitud funcional explica l’obsessió platònica per mantenir les estructures inalterables, i, per tant, eliminar tot element aliè i incontrolable que pugui desestabilitzar aquest sistema, tot presentant-ho com un element revolucionari.

Els enemics de l’estat seran tots aquells que pertorbin el funcionament d’aquest organisme precís. Entre ells, comptem amb els exèrcits enemics amb ànsies de doblegar aquesta nació ideal. Una altra amenaça mortal seria una possible lluita de classes interna, en forma d’aixecament o revolució. En aquest cas, un sector de la societat reclamaria a l’estat més del que li pertoca; per Plató i la seva societat perfectament planificada, això suposaria un acte d’avarícia inacceptable i, per tant, tot aixecament haurà de ser sufocat i erradicat. Però, pitjor que tots ells, l’amenaça més sibil·lina, més silenciosa i perillosa, són els artistes.

Però, per què els artistes? Ells no fan altra cosa que entretenir a la ciutat amb històries i ficcions. Faran volar la imaginació dels oients fins a l’inimaginable, causaran plaer i joia, i llàgrimes i terror per parts iguals. Però això, per Plató, és terrible: s’introdueix un element emocional incontrolable en la població. On ens pot portar el desig, un desig desbocat? Si ens obrim a l’absoluta llibertat, la llibertat del que ens agradaria tenir, i no del que ens pertoca, ens podem crear la il·lusió de qualsevol cosa: amor, diners o poder. I el col·lectiu que enverinaria el cor humil del poble no seria altre que la figura de l’artista. Encara més, Plató defensa no només l’expulsió dels artistes, també elimina la llibertat d’expressió, ja que només estarien permeses unes formes molt concretes d’art, sempre a favor del poder establert.

El problema rau doncs en aquesta il· lusió de realitat que els artistes creen i recreen a través de les seves ficcions. En una ciutat ideal, però, tota ficció creada per un artista seria pitjor que la ciutat ideal mateixa que, per definició, s’estableix com a perfecte. L’artista crea una il·lusió, una mentida, un doble fals de la realitat. Vet aquí la crítica platònica als artistes: la representació és una duplicació innecessària de la realitat, que, a més, provoca tots els desajusts mencionats en l’estructura social i estatal.

Sembla que Plató ens convoca en un paratge força inhòspit per a la utilitat de les arts i la llibertat d’expressió. I, el que és pitjor, és que ho fa amb un argument convincent: és necessari per conservar el nostre estatus de ciutat ideal. Tanmateix, això hauria de fer-nos dubtar: realment vivim en una societat ideal? Hi ha hagut mai una utopia? O, encara més radicalment, és possible una utopia? Amb l’arribada de la modernitat, i especialment després de la caiguda de la Unió Soviètica, resulta difícil concebre avui una societat de classes amb rols fixos i específics. Al mateix temps, ens convoca el temps de la globalització, en què una societat estàtica i autosuficient és impossible. La societat en què vivim és doncs paradigmàticament dinàmica i, en conseqüència, l’estatisme necessari impossible i, en definitiva, una perfecció eterna i immutable.

En el món contemporani, ens veiem obligats a entendre la societat com un mar de complexitats i imperfeccions i, per tant, la nostra política, a diferència de la platònica, ha d’estar forçada a imaginar. Com podem millorar la vida dels ciutadans? Quines polítiques poden fer de la ciutat un lloc millor? Què ens porta a majors nivells d’igualtat i de llibertat? Aquestes preguntes ens obliguen a imaginar la nostra ciutat ideal i a pensar com aplicar-la al món. La nostra situació política ens convoca, en definitiva, a il· lusionar-nos amb un futur millor; no és això, en essència, un acte artístic? Una vegada capgirat l’argument de Plató, se’ns revela que l’art, el seu foment i la seva llibertat són elements imprescindibles del nostre temps, elements necessaris per a la construcció de la nostra ciutat ideal.