La giornatta d’uno scrutattore de Calvino

Bona tarda,

Sense més preàmbuls, avui m’agradaria parlar-vos de La giornata d’uno scrutatore de Calvino. Desconec qui de vosaltres el pot haver llegit, clarament no és una de les obres de referència, ni per les quals coneixem l’autor. I és que Calvino per a mi encara és avui un perfecte desconegut. El setembre de l’any passat vaig poder entrevistar al Domenico Scarpa, a quin vaig conèixer a les jornades Primo Levi que va organitzar el Born ara farà dos anys. Scarpa ha publicat una biografia monumental de l’autor. Parlant-hi, l’entrevista està enregistrada online a Mentrimentres, va insistir molt en la següent idea: no és certa la polarització entre Pasolini i Calvino, és un error que la historiografia ha plantejat. L’excusa per entrevistar Scarpa també era per parlar del volum que havia publicat Comanegra, amb traducció de Pau Vidal, i epíleg de Francesco Ardolino, en el qual, Ardolino coincideix amb Scarpa amb la necessitat de desvincular aquests dos pols que han afectat a la recepció a l’estranger de les obres de  Calvino, i també, esclar, de Pasolini. Aquesta és la meva porta d’entrada i té molt de sentit que en acabar l’entrevista, Scarpa m’insistís en llegir La giornata d’uno scrutatore. Al text, Scarpa deia una cosa per mi incomprensible en un primer moment. Hi deia: «per Calvino La giornata d’uno scrutatore és Si això és un home de Calvino. I també, ho volgués o no, el seu Evangeli segons sant Mateu».

La giornata d’uno scrutatore s’escriu en deu anys. Es publica l’any 1963, anys després d’estripar el carnet del Pci en senyal de protesta del context estalinista i de la invasió d’Hongira. Segons Scarpa, no ho he trobat enlloc més, Calvino l’any 1953 (la novel·la se situa l’any 53) amb el títol de «Giro per la Torino elettorale» publica cinc articles el maig de 1953 a l’edició del Piemont de l’Unità. En aquests articles, Calvino parlarà de fantasmagories d’un procés electoral, i com diu Scarpa necessitarà pair-ho, digerir-ho. Perquè, tothom parla a partir d’una idea «pathos della distanza», que ha quedat com un mantra i que com ens recorden Ardolino, Silvio Perrella o el mateix Scarpa hem de desactivar.

Scarpa, a part d’avisar-nos de la importància d’aquests articles per a la interpretació correcta del llibre, i d’enumerar la fascinació Nietzscheana així com de les lectures de Kojève de Hegel, inscriu aquest text en un període de recerca, de crisi i de dubte estètic. La necessitat d’apropar-se a la filosofia, i evidentment de parlar dels mecanismes del poder. Però per Scarpa Uno scrutatore no és cap «pathos della distanza», és i cito: «un pathos de la col·lisió i de la mescla». En el capítol de trenta planes que li dedica Scarpa titula el capítol «La pietat d’un scrutatore».

El títol en català és Un dia d’eleccions, la traducció és de Xavier Lloveras, de l’any 2002. La giornata d’uno scrutatore no té un referent concret en català, triïs el que triïs perds algun element. Uno scrutatore es tradueix per interventor o vocal. Clarament, pensem amb la figura d’un interventor. Podríem pensar en un vocal, però els vocals no tenen veu, i Amerígo Ormea, el protagonista té veu i intervé en el procediment electoral. Segons el traductor, traduir-lo per: La jornada d’un interventor feia perdre el punt analista que té scrutatore. Per això, perquè es perd el sobre sentit, es queda amb el sentit electoral, i ho titula amb un títol genèric.

Parlem de l’argument de Uno scrutatore. Res fa pensar que Amerigo Ormea s’acaba de mudar a Torí. Ni que és un nouvingut. Però a l’inici ens descriu que surt de casa i es troba una ciutat violenta i que desconeix. Sabem que «va sortir de casa a dos quarts de sis del matí» i afegeix: «S’anunciava un dia plujós. Per arribar al col·legi electoral on feia d’interventor, l’Amerigo seguia un recorregut de carrers estrets i corbats […] L’Amerigo que no coneixia gaire el barri, desxifrava el nom dels carrers a les plaques ennegrides –potser noms de benefactors oblidats– inclinant el paraigua de gairell i alçant la cara al batre de la pluja».

Els elements d’aquesta imatge inicial són evidents: la desorientació del protagonista anirà en augment, i la distància entre els fets que observarà i ell mateix, també. Durant tota la novel·la observem tot el que passa a través de la focalització d’Amerigo, i podrem conèixer els seus pensaments a través dels parèntesis reiteratius que moltes vegades generen l’efecte de contradicció, d’algú distret que pensa en les seves cabòries.

Seguint desgranant l’argument. L’Amerigo passarà tot un dia; la jornada electoral, a la Petita Casa de la Divina Providència, una cèlebre institució religiosa de Torí que fa funció d’hospici per a malalts i cito: «disminuïts, deficients i deformes fins a arribar a les criatures amagades que no es permet veure a ningú». A mesura que avança el dia, la comitiva electoral puja els pisos de l’edifici i els protagonistes mostraran una dificultat més severa per votar. La situació, i insisteixo que és molt senzill pensar-ho en termes kafkians, no està escrita des de l’estranyament. El lector no té la sensació d’estar davant d’una situació que li representa un tràngol al protagonista. Amerigo està distret en les seves cabòries i fa la seva tasca amb total convicció. Tot el que sabem ens és filtrat per la mirada d’ Amerigo. Que tot i que no sabem quin compromís té amb el Pci, més endavant sabrem que no ha dit a ningú que fa d’interventor, i sí que coneixerem totes les tesis que el narrador sí que ens mostra ja d’entrada respecte el partit comunista. Què motiva a Amerigo? Ell té molt clar que tot aquell que no pugui per la seva pròpia mà introduir la papereta a l’urna no pot votar. Per això ha acceptat anar al sanatori, perquè s’intueix que és un espai en el qual la democràcia cristiana acumula vots fent obligant a les monges a votar pels malats. De la lectura de Calvino la primera idea clau són els personatges deshumanitzats i les descripcions que en fa d’ells. Malformacions severes, interns que t’enganyen, d’altres que només xisclen molt fort. I les monges i el seu paper testimonial en la novel·la però que són la viva imatge d’una pietat humana.

Diguem doncs que Amerigo és algú que n’està orgullós de mantenir la calma en un context que no hi convida pas, i a l’inici al capítol IV genera una gran convulsió. La mesa està instituïda per membres de l’església que, com us podeu imaginar, volen que tothom voti a la Democràcia Cristina. Tots aquells que no poden votar, les monges introduïen, fins llavors, les paperetes a l’urna. Això és el que la interventora socialista i Amerigo volen aturar. Però, ja en les primeres escenes comença l’abstracció del protagonista, i un fet és cabdal és l’aparició de la dona de taronja, que més endavant sabem que és la interventora del grup socialista. Quan ella apareix, Amerigo té somnis que podem qualificar d’eròtics, tots s’expressen dins del parèntesis, amb Lia. Sabrem més endavant que no viuen junts, i que es truquen però diverses vegades al dia.

Argumentalment, la seva tasca a l’hospici no té cap altra misteri més enllà de la reflexió que li provocarà observar tots aquells malalts, el funcionament del poder, la caritat de les monges. L’altre pes important de la novel·la recau en la relació amb Lia, abans però, analitzem la transició d’un món a l’altra.

Primer Amerigo va fins al punt de votació i s’hi està fins a l’hora de dinar, abans però ha parat per fumar i observar com un dels líders polítics socialistes arriba en cotxe i es rebut absolutament per ningú al pati. Durant el matí les tribulacions per votar són més o menys interessants. Tot protagonista que vol votar primer ha de ser reconegut per alguna de les monges perquè pugui trobar el seu carnet d’identitat, i després ve la dificultat que han d’introduir la papereta a l’urna. Com dèiem, a l’inici, Amerigo observa la interventora socialista i comença un somni:

«(I com més se submergia en la possibilitat que el Cottolengo fos l’únic món possible, més es debatia l’Amerigo perquè no se l’empassés. El món de la bellesa s’esvania a l’horitzó de les realitats possibles com un miratge i l’Amerigo […] que al seu davant hi veia la Lia que nedava, el dos a la superfície del mar.)» (p. 29).

Tot això està passant quan la interventora socialista nega que s’hagi identificat correctament un dels pacients. I concretament, demana que consti en acta aquest desacord i el president del tribunal ho nega, automàticament, Amerigo s’apropa a ella i li diu, a cau d’orella, que no es preocupi que l’objectiu serà «impugnar el procés de votació». La resta del matí seguirà observant i veient pacients. I just abans de dinar es trobaran amb un cas similar, però en aquest cas serà Amerigo qui demanarà retirar-li el vot. Primer s’hi oposen, i quan hagi retornat de dinar li acceptaran amb l’argument que en les darreres eleccions, el pacient havia votat perfectament conscient.

Amb les fascinacions eròtiques inicials, entre parèntesi, Amerigo ha hagut d’intervenir per sumar esforços amb la interventora socialista. Abans, i enmig de l’acceptació o no de la pugna que presenta Amerigo se’n va a casa a dinar. Sabem que una dona li prepara el menjar. Té una dona de fer feines contractada. I sabem també que Lia ha trucat un parell de vegades. I doncs Amerigo espera que la torni a trucar per telèfon. En aquesta conversa, Amerigo no li vol donar detalls de què ha fet ni de què farà. És descarat i cruel amb ella. Lia li diu que té una notícia per anunciar-li. A partir d’aquí, l’actitud del protagonista és despreciable. Perquè bàsicament li nega el dret a tenir aquest fill. Anem al text. Som al capítol XI, el capítol segurament més desconcertant i a la vegada interessant del llibre.

El capítol comença ell arribant a casa i ordenant el dinar. Es dutxa i es queda palplantat davant de la llibreria interrogant-se pel llibre que ha de triar. Per la literatura que necessita en aquell moment. Acaba llegint els manuscrits juvenils de Marx. I comença a divagar sobre la funció salvadora del marxisme, diu textualment: «el comunisme tornarà a donar cames als coixos, vista als cecs?».  I sona el telèfon i comença la conversa entre Amerigo i Lia. Què ha fet?, on era?. Si era viu, perquè no responia, l’horòscop, els discos… Però Amerigo s’ha d’acabar la sopa, i mentre se la pren no para de pensar en Hegel. I Lia truca per dir-li que està embarassada. Ell d’entrada ni s’ho creu ni s’ho vol creure, i és quan transmet que ha d’avortar, ho intenta una segona vegada i ho formula entretallat. I Lia respon:«–Què dius? ¿De què et fas càrrec, tu? Què hi tens a veure? El fill és meu… Jo si vull tenir un fill, el tinc!»

En un petit marge de temps Amerigo ha impugnat la votació d’una persona, i del naixement del seu fill. Si Scarpa ens deia que Calvino fa el seu Evangeli segons sant Mateu amb l’scrutatore és perquè fa un text considerat evangèlic, un text que respon «al naufragi d’una corrent racionalista i historicista característica dels anys cinquanta».

Podem desxifrar els detalls, referents i símbols: Amerigo O R M E  A, és un anagrama d’amore. Les lectures de Kojève, sobre Hegel, les lectures de Lacan, Bataille, Leris, Quenau són part d’un conglomerat que a Scarpa li serveixen per identificar el que Calvino necessita assajar, o més ben dit, l’aplicació teòrica a una anomalia que Calvino necessitava resoldre. I que per això va trigar deu anys.

Faig un salt. Anagrama va publicar un assaig de poc més de setanta planes, L’espai de la imaginació de l’escriptor del sud de Londres, Ian McEwan. He d’agrair públicament al Miquel Àngel Llauger que em va fer saber que Uno scrutatore surt citat en aquest assaig. Ho desconeixia. Però em va bé per assenyalar un altre element que reforça una de les idees que ja he mencionat. Sobre la tensió del paper de l’intel·lectual.

Ian McEwan en aquest assaig dibuixa la tensió entre dos autors: Orwell i Henry Miller i ho planteja a partir d’una imatge, sortir de la balena. És a dir, agafar les armes i lluitar o no fer-ho, i restar passiu escrivint tranquil·lament. Aquesta imatge li serveix per parlar del compromís ideològic de l’escriptor a dia d’avui. I diu que el repte de l’escriptor postmodern ja es mou en aquesta dicotomia. Ara sortir de la balena i defensar qualsevol proclama és enfrontar-te a les dificultats d’un món hostil. I això referma que aquell que en vol sortir-ne, s’ha d’enfrontar, primer amb les contradiccions personals i individuals. En aquest assaig, Ian McEwan posa com a exemple el text de Calvino i diu que: «Em va fer estar convençut que una novel·la política no pot ser bona sense una història personal poderosa i convincent.»  I diu que aquest poder de convenciment i poder s’aconsegueix, actualment, en la màxima llibertat, és a dir, dins de la balena. La imatge s’ha capgirat, l’espai de reconeixement de l’escriptor també.

Més enllà si li comprem la jugada a McEwan, hi ha dues coses més o menys clares. Que el text interroga la posició social de qualsevol individu creador. I per mi, la més interessant, la dimensió negadora i de bloqueig del portagonista. Davant d’un estat de confusió, negar-li el vot a una persona està al mateix nivell que negar-li tenir un fill a la teva parella. Què hi ha en aquesta barreja que dissenya Calvino? Que hi ha en la juxtaposició, avui que l’Iris ens ha fet referència en l’ús que en fa d’aquest mecanisme a les Lliçons Americanes. McEwan diu que «les responsabilitats polítiques i domèstiques es barregen i s’emmarquen en un rerefons més familiar: el del frau electoral de les institucions. L’honradesa política i  la domèstica són reialmes del tot independents?» Acaba preguntant-se. Scarpa ho pren des de la lògica del reconeixement hegelià i la potència de la capacitat de la negació en aquest mateix procediment. La resposta al naufragi racionalista, segons la tesi de Scarpa es respon amb una lògica de negació. I com es formula aquesta negació? Per això Scarpa també acaba parlant d’una obra que en la seva estructura i panificació responia a una gran obra de la literatura i acaba fallida. Perquè no justifica aquesta negació de la realitat. I és segurament en aquesta tesi, la d’una obra fallida que hi trobem un estat de coses, de formulacions, idees, en un estat no definit. No acabat. No finalitzat. Què vol dir negar la realitat? Segurament és una formulació primigènia de l’aproximació que farà més endavant a la realitat com una possibilitat més, d’expressar què vol dir restar en la realitat i com aprendre d’ella. 

Podeu recuperar l’entrevista amb Domenico Scarpa.