La llengua de Maria Tumarkin

«Soc jo qui escriu, soc la meva veu, aquesta és la meva relació amb els meus llibres: jo soc la veu poètica, segur que és més apropiat parlar de no-ficció.» Maria Tumarkin volia ser escriptora i en anglès, sense que sigui la llengua materna. És nascuda a Khàrkiv, Ucraïna. Ja no hi té família, però és temàtic en la seva literatura. Axiomatic publicat a Fitzcarraldo s’acaba de traduir al castellà per Maia Figueroa Evans. Conversa aquest dijous amb Cristina Garcia Molina, autora de Els irredempts, amb qui comparteixen aproximacions estètiques i temàtiques similars.

Axiomatic són cinc capítols. La crítica els ha llegit a partir de la idea de trauma, però com deia Tumarkin: «jo no he escrit a partir del trauma, de fet, és quan curso, ja Austràlia, el meu doctorat, que entro en contacte amb les nocions de trauma dels anys noranta. Parlo d’una psicoanàlisi forta, d’unes influències als estudis interdisciplinaris. Jo he fugit de l’explicació clínica del trauma que vaig haver d’estudiar. És per això que vaig començar a treballar la idea lloc. Jo m’he fet el meu camí.»

Li demano per com aquesta relació entre el trauma i el llenguatge duen també al concepte de banalitat, i em diu que sí, que la banalitat és una activitat literària «molt similar a la idea axiomàtica de constel·lació». És curiós com posa en diàleg amb tanta facilitat aquests conceptes. Axiomatic és un llibre, però que s’autoanalitza en tot moment, s’autojustifica i s’autoesmena. És fascinant el punt clau on ha trobat des d’on afrontar una posició visual, descriptiva, i incisiva. Per això treballa «des de la banalitat, perquè allò banal és contradictori, no és unívoc». De fet, m’arriba a dir que la banalitat és un destinatari, introduint-hi les tesis de Bakhtin citades al llibre sobre narratologia.

En la conversa amb l’autora hi compareixen moltes altres veus, referents, cites. El llibre n’està plegat. És curiós com hi apareix la literatura concentracionària. Primo Levi i Jean Améry, per exemple. La Maria defensa que hi ha una impossibilitat en l’expressió, en el llenguatge ocult expressat. Em diu que va parlar amb diversos supervivents que tenien por de l’expressió un cop dita, de la formulació del testimoni un cop ha estat comunicat. La preocupació per les preguntes que ofereixen Levi i Améry, és a dir, la ferida oberta per la complicitat, pels fonaments del nostre món, per l’aproximació pel desastre (i afegeix, que ara té forma de desastre climàtic).

Són moltes les qüestions que van sortir en la conversa amb Maria Tumarkin la vigília abans de Sant Jordi. No us perdeu la conversa d’aquesta tarda amb Cristina Garcia Molina, d’aquesta tarda al CCCB.