La memòria mortal de ser un nen

«I quan et vam veure malalt o a la presó i et vam anar a visitar?” I el rei els respondrà: “Creieu-me si us dic que cada volta que heu fet això amb un dels meus germans més petits m’ho heu fet a mi.” […] I quan estava malalt o a la presó no vau vindre a visitar-me.” […] “Creieu-me”, els respondrà, “cada volta que no ho fèieu amb un d’aquests petits, tampoc no m’ho fèieu a mi”» Mateu, 25. Versió del grec per Joan F. Mira 

Sette opere di Misericordia, Caravaggio (ca. 1696)

Fa poc em va arribar a les mans El vas de plata d’Antoni Marí en la primera edició de 62, que posteriorment ha reeditat Tusquets. El text va merèixer el Premi Ciutat de Barcelona i el Premi de la Crítica Serra d’Or el 1991. Té dues parts i totes pivoten sobre les obres de la misericòrdia. ‘Visitar els malalts’ és el sisè relat, però va ser el primer a concebre’s i a publicar-se a El Periódico. Posteriorment, va sorgir el llibre. Va ser bonic identificar que l’estructura de la primera part del llibre ‘Obres de la misericòrdia corporals’ es podia llegir en paral·lel al gran Caravaggio de Pio Monte della Misericordia de Nàpols. En el quadre, però, s’ha de tenir la vista molt entenada per identificar el malalt que apareix a l’esquerra inferior del quadre, d’amagat, i en un pla per darrera de l’escena principal que representa l’obra de la misericòrdia de vestir els malalts. 

[Ampliació] Sette opere di Misericordia, Caravaggio (ca. 1696)

Esmento el quadre de Caravaggio perquè s’hi mostra l’aplicació d’un imaginari religiós a escenes de gran contingut narratiu: el malalt que representa que ha de ser visitat observa, atònit, el cos nu i perfecte que resta immòbil davant de Sant Martí de Tours quan aquest li cedeix la capa, però ni el mira. Sabem que el tors nu, amb la seva mà esquerra, pren la capa, però en cap cas identifiquem que el jove cavaller li doni activament. Per tant, d’un primer cop d’ull, visitar els malalts és un fet, vist per Caravaggio, observat amb passivitat. El relat ‘Visitar els malalts’ en el cas d’Antoni Marí, de la mateixa manera que ‘Enterrar els morts’ té un pes important, i és segurament dels més memorables. Ens narra la història del Pau, el millor amic del protagonista. Argumentalment, ens sintetitza el procés de coneixença dels dos: com es van conèixer, es fan amics, i en Pau emmalalteix. L’escena central és la darrera vegada que el protagonista el visita, després, i seguit d’una festa d’excessos, el Pau mor.

«Em vaig eixugar les llàgrimes i vaig mirar furtivament Pau, que, amb aquell gest meu, havia quedat cobert de confetti, de minúsculs paperets festius que li clapejaven la mortalla de milers de coloraines.» 

El relat funciona perquè, com a lector, premedites la mort d’en Pau, i llegeixes la festa, i els seus excessos amb la imatge del nen mort. L’escena però és ben senzilla i efectista. El relat no destaca per les descripcions ni per l’excés de pathos en cap moment. 

Abans però, el narrador ens brinda un petit detall: «Era, certament, un altre home; no conservava cap tret d’aquell caràcter que havia fet possible la nostra amistat.» Aquest relat, concretament, d’Antoni Marí tematitza la malaltia com una forma de desvetllament d’una veritat en l’altre. El malalt com una mostra simptomàtica d’un canvi en la realitat pròpia. El malalt no és el protagonista: és qui el mira que ha de detectar què fer-ne i desvelar el seu significat. Una idea estilada que trobem en el text de Molière, El malalt imaginari.  Aquí un actor, com passa també a Lope de Vega a Lo fingido verdadero, acaba transformant-se en el personatge que interpreta. És tot el que ens desperta en Pau el que fa que el relat de l’Antoni Marí sigui memorable. Un autor per tornar a llegir, aquí a Mentrimentres.