L'Arquimedes de l'Espai Texas

Fins al 27 d’abril podeu anar a veure El principi d’Arquimedes de Josep Maria Miró a l’Espai Texas, amb direcció de Leo Granados. L’obra es va estrenar el 2012 a la Sala Beckett, amb direcció de l’autor. Per al nou muntatge, Josep Maria Miró tenia clar que havia de ser un director jove qui en fes una nova versió. També tenia clar que calia reescriure’l: canviar el final i algunes qüestions internes del text.

L’espectacle del 2012, que ha girat per tot el món, plantejava un dispositiu obert: quatre perspectives davant d’un fet que l’espectador havia de reconstruir. El protagonista, en Jordi, ha fet un petó a un alumne del curs de natació. Els altres nens ho han vist i han avisat els pares. Un d’ells s’ha presentat a la piscina per demanar explicacions a la directora. A la primera versió, és decisió dels directors de cada muntatge decidir si el Jordi és culpable. Cal recordar que al final de la funció, les famílies es concentren a la piscina per tirar pedres contra el personal de la piscina, i el protagonista demana pietat («JORDI: Em creieu, o no?»). En aquesta segona versió, en canvi, no hi ha cap dubte que ha fet aquest petó, i les pedres ara són les xarxes socials, que van plenes d’acusacions.

El canvi més radical és la reescriptura del final: passem d’un final en el qual l’espectador havia de triar quina versió creia, si la versió del Jordi que  acabava demanant pietat als companys o la nova versió, en la qual el Jordi assumeix tota culpabilitat. El Jordi, que ha estat acomiadat, es vesteix i se’n va a casa. I ens imaginem que s’haurà d’amagar durant un temps perquè les xarxes socials l’han assenyalat. No hi ha ombra de dubte de quina versió creure: la directora queda reforçada; el pare, també.

Xavier Albertí, segons Josep Maria Miró, va regalar el títol d’El principi d’Arquimedes. El títol havia de ser un altre, que l’autor no ha revelat mai, però que era un «títol moral», mentre que l’obra no ho era. Al programa de mà, el director; Leo Granados, insisteix:

«L’autor ens formula una pregunta: preferim un model social en què un gest de tendresa cap a un nen encara sigui possible, malgrat el risc d’obrir escletxes a possibles abusos, o un en què s’activin tots els mecanismes de seguretat, tot i que això impedeixi mostres afectuoses i no garanteixi l’eliminació total de potencials abusos?»

Si això és així, la reflexió de la directora del centre, l’Anna, insistint que anys enrere els monitors es despullaven amb els alumnes sense patir cap represàlia pren un altre sentit. Ara la pregunta, segons Granados, ens dona poques respostes a escollir. Sembla que l’Anna quedi reforçada amb el nou final. Però, què és el que ha motivat aquest canvi?

En un dels muntatges internacionals d’El principi d’Arquimedes, un dels directors va decidir mostrar el banyador de la taquilla del Jordi. L’acotació de la primera versió (que podeu consultar al Teatre Reunit publicat a Arola) deia el següent:

ANNA, observant-lo, sense treure’l, ni tocar-lo: Un banyador.

HÈCTOR: Què passa?

ANNA: Un banyador. A l’armariet d’en Jordi hi ha el banyador d’un nen.

El director del muntatge va creure pertinent que l’acotació sense treure’l anava en contra del que volia plantejar. Per tant, és fàcil pensar que la majoria de les lectures d’El principi d’Arquimedes amb la versió inicial ja reforçaven la idea que la culpabilitat era imprescindible. Amb aquesta reescriptura, però, no només la culpabilitat, o millor dit, l’assumpció de culpabilitat per part del Jordi és clau. En la nova versió ni tan sols demana pietat: es pregunta com reconduir el seu futur. Per contra, l’espectador identifica el posicionament de la directora en un sentit esperançador: ara el món és una merda, però abans no ho era. El pòsit nostàlgic queda reforçat, per mi. Contra les pedres encara hi havia un bri d’esperança; contra les xarxes socials, no.

Per això el monòleg de l’Anna, la directora, la representació del poder burocràtic, ha guanyat molt més paper en la resolució del conflicte: ha hagut d’activar el protocol, ha sigut valenta i no ha dubtat; els fets li donen la raó, ningú demana explicacions, ningú qüestiona que activi el protocol. A ningú li sembla desproporcionat. També en surt reforçat l’argument de l’Anna: no queda cap altre remei. La reescriptura de Josep Maria Miró és una constatació del gir conservador dels valors morals. És una constatació de quin teatre es pot fer i quin ja no es pot fer, per Josep Maria Miró. Però en Jordi ara només pot anar-se’n cap a casa i no sortir-ne: no hi ha cap solució, ja no cal demanar clemència.

L’únic bri d’esperança el podria trobar en un passat llunyà, en una època en què això sí que era possible. Ensenyar un passat idealitzat, però, no és reforçar un imaginari positiu que s’ha perdut? No és, doncs, un teatre moral?