L’autocorrecció d’Arnau Pons

Tots els que coneixem Arnau Pons sabem que una de les seves passions és l’estudi de personatges dels marges. Celan, Pasolini, Artaud entre d’altres han estat objecte de l’estudi curós i desbordant. Celan l’ha traduït i aviat publicarà La rosa de ningú. El Pasolini més polític sempre hi és present en les seves lectures. Artaud és el protagonista del seu darrer llibre: Artaud, cruz entre dos rostros (H&O Editores).

Un llibre que podem llegir en castellà però que està escrit originalment en francès i català. Segurament els editors van pensar que el públic català no anirà a comprar massivament un llibre sobre Artaud, tot i que l’autor francès sí que té una gran tradició de lectura. Penso en els estudis de Palau i Fabre.  

Pons construeix l’article que dona títol al volum a partir de l’observació de retrats del geni francès. El primer dels textos té unes seixanta pàgines d’extensió. El llibre el complementen l’article de Joana Masó sobre llibre Sans limage (publicat per Pons el 2014 a l’editorial Roure) i el text «Soy una puta cuando siento que soy Dios».

L’anàlisi parteix d’un desdoblament incrustat en la figura (i en l’escriptura) que detecta en un dels retrats. En aquest moviment, hi detecta una dialèctica, i en podem dir, amb certs components de negativitat. A la pàgina 18 afirma que:

«Parce qu’il y a eu chez Artaud, quoi qu’on dise, un certain reniement de soi qui n’est pas dû aux va-et-vient de la folie, mais à un constat de la responsabilité de la poésie.»

D’aquesta bogeria neix el concepte d’autocorrecció que Pons porta al límit. El primer problema d’aquest moviment autocorrector, és d’aniquilació i el primer protagonista és el cos.

«[…] mais de comprendre la rage d’Artaud contre tout ce qui pourrait annuler les revendications révolutionnaires du corps ou nier la liberté émancipatrice de l’art» (p. 22).

També, Pons fa referència a l’agressivitat i al deure del poeta. Aquestes dues  s’identifiquen com pols positius, mentre que la força de negació «mai serà cruel». Per tant, l’artista ha d’actuar en resposta al seu món, i s’hi ha d’entregar com boc expiatori. Un moviment negador contra si mateix i per tant, d’autocorrecció i adaptació constant. A partir del text de Pons observem l’autocorrecció com l’única de les solucions possibles per a la construcció, que és agressiva, però és funcional per aconseguir el deure de tot poeta. L’argument de Pons es construeix en base la tensió del resultat: d’una literatura falsificada (p. 28) i d’una literatura fruït d’un procés cruel.

La segona part de l’assaig, de gran interès, observa els errors interpretatius de generacions posteriors amb els textos d’Artaud. Amb especial atenció a la confrontació entre «deliri poètic i deliri clínic». La pregunta pel deliri i la bogeria inclou també la condició de deportat, el poeta i l’esquizofrènic. Tot explicat amb el màxim detall.

Caldrà retornar-hi a Artaud, i ens marquem a l’agenda el proper Celan. L’operació que fa Pons amb Artaud és d’articular els detalls i filar prim. Un fet, que aprofito per denunciar, no estem fent amb Pasolini. Personatge que mereix una màxima atenció hipercorrectora.

Recupera l’entrevista d’Arnau Pons a Mentrimentres.