L'últim Mediterrani

Els manifesti funebri són cartells que anuncien o recorden la mort d’un ciutadà. Són esqueles adherides als murs dels carrers de pobles i ciutats que confereixen al difunt una petita pròrroga vital. Pengen de les parades d’autobús, dels pals de la línia elèctrica i fins i tot de pissarres destinades especialment a la seva publicació. Hi consta el retrat del difunt o en la seva absència la imatge del Crist o la Madonna. Ningú els retira. Queden a la mercè de pluja i vent i a l’espera que una pinzellada de cola enganxi a sobre la necrològica del següent traspassat. Cada cop se’n veuen menys. Han anat reculant des del nord cap al sud i de les ciutats als pobles. Tot i que han format part del paisatge urbà ara són vistos com una cosa antiga i sòrdida. Els manifesti van perdent la seva forma després de tants dies al sòl acabant estripats o penjats d’un fil abans de caure a terra. És així com està desapareixent la pròrroga vital que concedien.

El món mediterrani ha desaparegut. Tanmateix, de manera prorrogada i esparsa han sobreviscut rastres del que va ser. Aquests petits miracles, com els manifesti, han reculat cada cop més al sud i cada cop més als pobles. I son justament aquests miracles prorrogats i intempestius el que anomenem l’últim mediterrani. 

El que vol interpretar el món a través d’una càmera no pot viatjar en el temps, sinó que està obligat a captar la realitat. Perquè la càmera mai menteix, només documenta. Fotografiar el Mediterrani d’ahir no és possible. Per arribar-hi, cal retratar la pròrroga d’aquell temps, l’últim mediterrani. Aquest es presenta –si ho fa– de forma breu, sense ordre i sense avís, enmig d’una situació allunyada d’ell mateix. Trobar-lo i enquadrar-lo dotant la imatge d’atemporalitat no és una tasca senzilla, ja que sovint apareixen elements trencadors que anuncien que la pròrroga és a punt d’acabar. 

La càmera no menteix, però ho pot fer el relat. En l’últim Mediterrani el relat transforma la realitat, per oferir un viatge temporal a un món desaparegut. És una mena de docuficció en la qual es mostren fets que han passat, però que podrien no haver-ho fet. Es mostren imatges fetes al món d’avui, però que ressonen al món d’ahir. Tot el que apareix és real i a la vegada és ficció. Aquesta ficció documental és també un recull de manifesti. Aquí cada imatge és una necrològica que acomiada un fet, un miracle, un personatge que no tornarem a veure així com ho fan els manifesti acomiadant els últims habitants de l’últim Mediterrani. 

És una missa de rèquiem que fuig del patetisme tòpic amb què ens hem aproximat històricament al Mediterrani profund. La religiositat, les tradicions o l’escassa presència de la tecnologia no es miren irònicament, sinó com una excusa per parlar de la seva mort. Malgrat que quedi un testimoni encolat a la paret o una imatge que ha aturat el temps, si un és realment sincer, descobrirà que aquest temps avança i que ni tan sols l’últim mediterrani existeix, que només es tracta d’una il· lusió de l’esperit.