M120 Aristotèlicament poètics

A tall introductori, com hem d’entendre la Poètica d’Aristòtil?

La Poètica és el primer text teòric i sistemàtic que parla d’allò que avui entenem com a teoria de la literatura. Aristòtil s’hi va referir com a poètica. Diem que és el primer text, ja que no en coneixem d’anteriors. Si bé és cert que tenim alguns diàlegs platònics que esmenten el tema, no ho fan de manera sistemàtica, així com ho fa l’exemple aristotèlic. Amb Aristòtil s’inaugura una llarguíssima tradició que es perllonga fins a l’actualitat.

Cal tenir en compte que la poesia a la Grècia Arcaica, en la totalitat de les seves formes, encara que el teatre sigui el format que pren més rellevància dins la Poètica, era un element molt important a la ciutat. De fet, cal ressaltar la seva dimensió col·lectiva, a diferència de nosaltres, que l’entenem des d’una vessant més privada. Aquest fet té implicacions tant en la forma de comprendre-la, com de produir-la i de difondre-la.

D’on ve el mot poètica? 

Les paraules gregues derivades a partir del verb poiéo (fer), com per exemple poètica o poeta, són paraules relativament noves. Tradicionalment, els mots emprats per designar la tasca de la creació poètica havia estat el verb aeídō (cantar) i el nom aeidos (cantant). L’ús d’aquests substantius mencionats indica una manera de pensar la poesia des de la seva possible interpretació pública. Però això canvia, i així ho demostra la lectura d’Aristòtil. Veritablement, no sabem quan es produeix aquesta transició, però segurament devia succeir-se un segle abans del naixement d’Aristòtil, o sigui, a finals de l’època clàssica i inicis de la hel·lenística. D’aquesta manera, l’ús del verb verb poiéo ja devia ser habitual.

Sens dubte, però, la diferència entre els dos mots és significativa i té a veure amb la forma de concebre la poesia. Referir-s’hi com a poiéo suposa posar l’accent en la seva producció, és a dir, en les tècniques emprades; en canvi, com a aeídō implica posar l’atenció en la seva representació pública, en tant que performance. Això té un clar impacte pel que fa a la manera com ens aproximem a la història de la literatura. 

Parlem del llenguatge poètic, com el concep Aristòtil?

Sobre aquest assumpte, Aristòtil en parla a la Poètica i a la Retòrica. Pel filòsof, la llengua de la poesia és distinta de la llengua quotidiana. Aquesta darrera és la que caracteritza la normalitat del dia a dia. Ara bé, la llengua de la poesia difereix d’aquesta corrent. De fet, aquesta concepció la prenen més endavant els formalistes russos del segle xx per respondre a la pregunta: «què fa que un text sigui literari?». Una pregunta la resposta de la qual és la llengua. De la mà d’Aristòtil assumiran que un llenguatge és literari quan s’aparta i trenca amb el llenguatge habitual i que, per tant, ha de desfamiliarizar-se i ser-nos estrany.

També, ens podem preguntar si aquesta idea era compartida en temps d’Aristòtil, però no ho sabem.

Quines diferències hi ha entre poesia i poètica?

La poètica descriu i explica la poesia, en aquest sentit, és poc poètica, encara més, és molt prosaica precisament perquè vol ser sistemàtica, organitzada i lògica per tal d’explicar el fenomen. L’extraordinari d’Aristòtil és el pas endavant que dona en relació amb els estudis poètics, en la mesura que comprèn la poesia com un text o artefacte que es construeix. Si bé no ignora la resta d’aspectes que la rodegen, se centra principalment en la paraula i el seu ús. Aquest fet representa una ruptura. Personalment, i no tots els meus col·legues hi estaran d’acord: tot allò vinculat a la performativitat de la poesia correspon per Aristòtil a la política, no a la poètica. De nou, això entra en contacte amb la dimensió col·lectiva i educativa pròpia de la Grècia antiga a propòsit de la poètica. Per exemple i paral·lelament, quan Plató debat sobre poesia, tampoc esmenta l’aspecte tècnic, justament perquè també la circumscriu en l’àrea política.

Així doncs, Aristòtil que va dedicar-se a classificar i distingir disciplines, va saber fer un tall molt fi entre poètica i performance pública, que va tractar-la a l’hora d’explorar filosòficament la política. Aristòtil va ser el primer estructuralista de la història!

Parlem de la representació o mimesi en termes aristotèlics.

A propòsit d’aquesta noció, en català tenim un problema fins a dia d’avui no resolt. Per nosaltres representació pot voler dir el sentit que es dona a la Poètica o bé com una «performance». Aristòtil mai contempla la segona opció, sinó que s’hi refereix com una representació figurativa d’un determinat objecte.

Quan definim la mimesi aristotèlica, cal desemmarcar-la de la comprensió platònica. Per Plató, la mimesi és el mecanisme que configura el món, és un contínuum en el seu cosmos. És a dir, pel pensador tot és fruit d’una còpia d’una Idea primigènia. Realment, és una qüestió per a la qual ara no tenim temps d’aprofundir, però en termes generals, aquesta còpia és el resultat que obté tot creador quan vol representar la idea original a la qual es consagra, però que mai aconsegueix assolir en la seva perfecció. Aristòtil no entén d’aquesta manera la mimesi, ans al contrari. Plató aplica aquest procediment a tots els àmbits constitutius de la realitat, però Aristòtil la restringeix a la representació artística i l’entén no com a còpia, sinó com una representació no exacta d’allò que vol mostrar-se, de fet i per esdevenir virtuosa, ha de diferir de l’original.

En català, quan traduïm Plató podem assumir la mimesi com a còpia, però en Aristòtil jo opto per representació.

Per anar acabant, no podem deixar de banda la qüestió de la catarsi.

De la catarsi se n’ha discutit extensament, tanmateix, no podem considerar-la una part central de l’obra d’Aristòtil, al capdavall, en parla de passada. Pel filòsof, la catarsi és una mena d’identificació entre l’espectador i allò que uns personatges escenifiquen on la pietat i el terror prenen un paper rellevant. Al segle XVII, especialment a França, tot i que no exclusivament, s’entenia com un efecte educatiu i moralitzador per l’espectador de la tragèdia. Així mateix, ho entenia Racine. Més tard, i a mesura que va desenvolupar-se la psicologia moderna, aquest efecte deixava de ser moral, per esdevenir una educació psicològica. És a dir, fins fa poc la mostra de les emocions era impensable, calia amagar-les. Així doncs, la funció del teatre requeia en el fet que fossin els personatges qui experimentessin les emocions i no els espectadors, tot tenint un efecte d’exteriorització d’aquestes, però prenent lloc només sobre l’escenari.  

Com hem de llegir la Poètica des del segle XXI?

Tinc la impressió que avui la Poètica d’Aristòtil es té poc en compte, a excepció d’un camp on la doctrina aristotèlica continua sent una autoritat: els manuals destinats a la composició de guions cinematogràfics. Pel que fa a la resta, en general, es llegeix ben poc o si es fa, és de manera arqueològica, tot resseguint com aquesta obra ha marcat la Teoria de la Literatura. Al cap i a la fi, aquest darrera és un dels exercicis més bonics que ens permet comprendre com s’ha construït la nostra cultura.