M280 Esther Tallada i Antònia Carré Pons

Ester, ara deus estar traduint Faulkner, oi?

Si ho recordo bé, em sembla que m’han dit que cap al febrer…

Els contes?

Sí! Els estic acabant ara de revisar. M’ho estic passant molt bé, ara soc a la revisió final. I hi ha alguns d’aquests contes que fan riure molt.

A tu et tocarà fer algun dia el “Brogit i la fúria”?

Mira… Suposo que sí, perquè a Edicions de 1984 el volen fer tot.

Suposo que sí, vols dir que ja m’ho trobaré, no?

Vaig entrevistar el Julià de Jodar i em va dir: «Pensa que jo soc fruit de les traduccions dels mexicans a Faulkner.» Ara això canviarà.

Per tant, la literatura catalana ha estat afectada per les traduccions ingents a “Faulkner”, i doncs ara Ester Tallada hi posarà remei a les traduccions ingents…

Aquesta és la idea, sí, sí.

Et veuries en cor de traduir Moby Dick de Melville?

Esther: A veure, veure-m’hi amb cor, jo sí, després ja m’ho trobaria. Un cop mi he posat és quan et trobes amb els problemes, et trobes amb el naufragi, i penses, «Com me’n surto d’aquí». També et diré una cosa: quan has traduït cosa difícil, és a dir, que t’ha fet pujar el llistó de la teva creativitat, de la teva expressivitat, quan has treballat en una cosa molt exigent i tu t’ho has passat bé, després tornar a coses més senzilletes i potser t’avorreix, per tant, fem-ho, saps? Però, els grans reptes m’agraden per això, perquè et fan gaudir de la feina, de la professió.

Antònia Carré Pons, has fitxat l’Ester Tallada?

Antònia: Home, doncs sí, és un gran fitxatge que hem fet a Cal Carré, i la veritat és que jo la vaig a descobrir llegint Llum d’agost de Faulkner, i vaig pensar, «mare de déu, senyor, però que és això.» I, clar, quan vaig fundar l’editorial, la primera traductora que se’n va acudir va ser ella. Ara hem publicat dues traduccions a les terres seguides. Una és el John Cheever, aquest que tenim aquí al costat. A Cal Carré volíem fer un llibre curtet. I aquest és una meravella

Parlem-ne. El nadador, és un conte extraordinàriament delicadíssim, i com el seu nom indica el protagonista és un nadador que es passa nadant en piscines, i és una idea fantàstica també amb un simbolisme extraordinari.

Esther: Moltes vegades em poso a fer coses que no el conec. Sí, aquest conte comença, efectivament, en una festa d’uns quants amics, en els anglesos suburbis, és a dir…

I tots beuen?

Els líquids estan en tot el conte, en tota l’estona. Bé, l’autor em sembla que ja hi tenia una mica de tirada, eh? Llavors, efectivament, estan a la zona… a la zona burgesa, a les afores de la ciutat, en piscines, grans cases, jardins, etc. Estem fent una festa amb uns amics, beuen molt, i el tio se li acut, que per tornar a casa, en comptes d’anar-hi per terra, hi anirà per a aigua. I anirà entrant a totes les piscinetes de tot el veïnat, fent el camí fins a casa. És la idea magnífica, és clar, llavors hi ha el simbolisme. Del pas, del temps. O sigui, cada piscineta és passa una mica de temps. És un microcosmos i fa pensar per què necessita les cames. Hi ha una escena molt impactant, per això.

Antònia: Cheever, és un autor que fa una mica una crítica de la societat benestant americana, del somni americà, de la classe mitjana. Però el que té de fantàstic és que t’explica una cosa que, en principi, és mostra a mesura que vas llegint: el paradís es converteix en una altra cosa, no? Tot s’enfosqueix.

És molt interessant perquè veus el que som i el que volem ser i el que en realitat no sabem què som, però que som. I aquest conte del nedador hi ha una pel·lícula fantàstica del Burt Lancaster (1968). I, a més, a mi el que m’agrada més d’aquesta pel·lícula és que s’ho han inventat tot.

Això és el que us anava a dir.

Esther: Sí, i vaig flipar molt quan la vaig mirar. perquè, clar, aquest conte té 20 pàgines i la pel·lícula dura una hora i mitja, però el que té de meravellós a la pel·lícula és que conserven i respecten l’essència del conte. L’ambientació, la transformació del personatge. A mi em va sobtar una mica, t’haig de dir el rotllo amb la nena joveneta de la pel·lícula.

Antònia: Sí, perquè havien d’omplir. Però allò potser és clar, també s’ha d’entendre que va dels 60.

Esther: Sí, em sembla que és dels 68. És una altra visió, no? Però això em va sobtar, aquest enamorament de la joveneta, aquesta cosa rara que hi havia a la pel·lícula.

Antònia: Sí, això en el conte no hi és, però…

Esther: No hi és. Es va trobant en diverses festes, amb la gent, em fixava trobant cada una de les cases amb piscina, sí, sí, és ben bé això.

A nivell literari, com la construcció potser s’aproximaria més a l’ Elizabeth Strout, que tu també has traduït. Què en penses?

Ostres, no ho havia pensat jo, això. Doncs potser sí. A mi també és un llibre que va ser dur i que m’ha fascinat molt.

Antònia: Deixa’m preguntar-te per la Mary Wollstonecraft. Què n’hem de dir?

Esther: I aquí sí que ens anem, que és del 1697. Aquí, això era un altre repte, efectivament. Jo ja t’ho dic, em proposen coses gent de confiança i jo m’hi atreveixo. Però de fet, en aquest cas, sí que és veritat que estàvem a dos, tres segles, dos segles. És a dir, que m’enfrontava a llengua antiga, si tu vols. A veure, antiga, enteneu-me de fa, com a mínim, dos segles. Però ja tenia, precisament, que anem parlant abans, ja tenia el Robinson Crusoe fet, i aquest, a més de 1.719, si ho recordo bé. La llengua, la veritat que la Maria és una mica més moderna, però hi ha menys distància entre la Maria i el Crusoe. Em va ajudar molt haver-lo fet, per emprendre la Maria. I que són estils molt diferents, la Maria és molt més literària, en la estructura, en la llengua, en la manera de presentar, en tot ella. És una novel·la molt més ben pensada, fins al punt que teníem tota la estructura i el Crusoe. Això ja m’hi havia trobat, ja havia treballat, això. I la Maria va ser justa de traduir. Molt ben escrita, estava molt ben pensada. Potser no era conscient, fins a quin punt Sobretot les dones ho passava al fatal. Aquesta és la història d’una dona que està casada. L’home se la vol treure de sobre perquè és rica i es vol quedar els calés, a part de prendre-li la filla, la declara boja i la tanca. Sí, la tanca, amb un manicomi.

Antònia: És la mateixa història d’una novel·la que quan jo la vaig llegir em va agradar molt de la Mggie O’Farrell, L’estranya desaparició d’Esme Lennox. És la mateixa història, perquè es veu que era força habitual, això. Mira, tu em fas nosa, doncs diré que ets boja i ja te les apanyaràs, no? I la veritat és que… ha fet una traducció esplèndida. Sí.

Perquè la novel·la fa patir, però sembla realisme social del XIX.

És que és molt reivindicativa. Hi ha moltes reflexions sexuals. A part de la reivindicació a favor del divorci, de l’amor lliure, de denúncia, de la situació de submissió, etc. I ara hi ha un plantejament de la vida sexual de les dones, que a mi em va deixar molt…Sí, molt modern per l’època. […] Ella, a mateixa, en el Prefaci parlava, en anglès, parlava de “Rights of woman” i t’explicava què eren. I, de fet, curiosament, la traducció vam posar aquest títol perquè, a més, reflectia també idea del títol.