M283 Victor Millet «El Cant dels Nibelungs» a Adesiara

Qui comenci a llegir el clàssic de la literatura medieval alemanya El Cant dels Nibelungs a Adesiara tindrà la impressió de topar-se amb una típica novel·la de cavalleries. Tanmateix, no podrà estar més errat. Al llarg del text les intrigues, la cerca de venjança i, finalment, la discòrdia, farà volar pels aires tot el castell de cartes sobre el qual estan sustentades les convencions socials. No quedarà pedra sobre pedra. Aquesta obra clàssica de l’alemanya medieval acaba de ser traduïda per primer cop al català per Joan Dalmases, però ha comptat amb l’ajuda d’en Victor Millet, qui també ha escrit la introducció. Amb ell parlem avui per descobrir la seva profunditat i modernitat.

Pregunta de rigor: com la valores la traducció de Joan Dalmases?

A més d’escriure la introducció, vaig tenir l’obligació i, sobretot, el plaer de revisar la traducció d’en Joan Dalmases. Em va semblar des del primer moment una traducció molt bona en el sentit que era molt llegible tot distanciant-se del text tot el que fes falta, però no es perdia ni un matís. 

Precisió i llibertat.

Sent un traductor novell, em sembla d’una maduresa increïble, perquè encerta precisament l’equilibri que tantes vegades és tan difícil. Sobretot els que som filòlegs a vegades estem massa sobre del text, i això, per un lector que no és expert, el fa menys llegible. En Joan Dalmases fa precisament això: no perdre un matís, però mantenir l’expressivitat i força del text.  

I això, tot i ser la primera traducció al català. Com ho podem comparar amb altres traduccions?

La traducció castellana, que és amb la que hem treballat, és una traducció dels anys 80. És una traducció seriosa i està ben feta, però es deu a una lectura del text que en les darreres dècades ha quedat una mica superada. La seva interpretació del text és més de mitjans del segle XX que no pas de principis del segle XXI. Actualment, llegim El Cant dels Nibelungs ja no tant com un poema heroic o un poema que celebra les antiguitats alemanyes, sinó com text que, de fet, parla de les misèries dels herois. És realment un text que acaba amb una desfeta total, que d’heroisme en té poc. 

Com s’ha afrontat aquesta qüestió en la versió catalana?

La traducció d’Adesiara és neutra amb aquestes lectures anteriors i treu molt més bé les misèries, les violències i la brutalitat del text que en moltes altres traduccions s’ha volgut embellir o neutralitzar.  

Per què s’ha revertit aquesta tendència?

En les últimes dècades hem après a veure la brutalitat i radicalitat d’aquest text per destruir el món cortesà. Ara entenem que el que fa aquest text situar-se inicialment en un context cortesà, que és la que està de moda en l’època en què es va escriure, per, a poc a poc, mostrar-nos com aquests suposadament cortesans són uns herois primitius, brutals, que no tenen pietat, que prefereixen qualsevol lluita, qualsevol sang, qualsevol identificació pròpia com herois per damunt de qualsevol valor social, ètic, moral, etc. I això ja es veia, però les lectures del segle XIX ho tapen: els hi sembla un text ideal, un text fundacional, un text que és identificador d’una cultura i des d’avui pensem: “Com podien fer una lectura així?”. 

És ben bé un canvi de paradigma.

De fet, és un text que destrueix d’una manera tan radical el món cultural, intel·lectual i moral del seu públic que no deixa esperança, no deixa sortida: tothom ha mort, tothom ha perdut el seny… No queda referent, no queda ningú al final d’aquest text. I probablement per això aquest text no va ser llegit mai sol, sinó que sempre anava acompanyat d’una continuació. Aquesta continuació ens sembla avui en dia (i ho és) menys bona (estilísticament, en la seva construcció del vers, en la seva sintaxi, etc.) i tampoc aporta gran cosa. En aquest text final apareixen personatges nous, perquè els altres estan morts, i es ploren i s’enterren els morts; també s’envia la notícia d’aquests fets a tots els regnes per buscar successió dels herois i, per tant, tornar a la normalitat. És purament auxiliar, però és una mostra del fet que El Cant dels Nibelungs erradica qualsevol esperança del text. En aquest sentit, és molt modern. Probablement, uns lectors classicistes, com els del XIX i bona part del XX, s’entén aquesta lectura de recuperar algun valor; mentre que unes posicions menys classicistes, com les que dominen a finals del segle XX i principis del segle XXI, sí que són capaces d’evidenciar aquesta caiguda dels valors. 

Quins elements identifiquen aquest text com a modern?

Precisament aquesta radicalitat amb què actua eliminant qualsevol valor: no hi ha justícia, no hi ha amor, no hi ha amistat. No queda res d’això. Tota la segona part i el final de la primera podria ser una pel·lícula del Quentin Tarantino perfectament. Podríem buscar paral·lelismes. De fet, al final, podria ser una distopia: arrenca amb uns referents culturals perfectament identificables, però els va destruint fins a acabar amb res. Després és també un text dirigit a un públic cortesà, per tant, va dirigit a les elits culturals, econòmiques, polítiques i militars de l’època. En aquest sentit, és un text d’estat. És a dir, el que conta és un relat sobre l’enfonsament d’un regne i d’una societat en general. I en aquest sentit és un poema d’estat. També és molt modern com dibuixa dos plànols diferents. Ja des del principi del text hi ha un plànol d’allò que és visible, és a dir, d’allò que fa la gent en els espais públics. Allà els personatges parlen, es reuneixen, prenen decisions i actua d’una manera determinada. Però a poc a poc comença a aparèixer un plànol de coses que no són visibles a ningú, però que són la realitat. El millor exemple és la conquesta de Brunilda: és Siegfried qui la fa l’acció sota una capa d’invisibilitat, però darrere, com una marioneta, hi ha Gunther que li va marcant els gestos. El rei mana els gestos i el guerrer fa els fets. Per tant, el guerrer actua de manera enganyosa darrere dels gestos reials. La política es manifesta, per tant, com a gesticulació o escenificació, i a sota l’estat té unes forces que actuen. 

Quan vaig entrevistar al Joan Dalmases em va demanar que et fes aquesta pregunta a tu: com s’ha utilitzat políticament aquest text al llarg de la història?
Oh! Aquesta és una pregunta per escriure un llibre ben llarg! A veure, començaré pel segle XVIII, però ho faré molt ràpid. En aquell moment, la teoria literària comença a pensar que a l’inici de totes les literatures hi ha un poema èpic: la Ilíada, la Eneida, etc. En aquella època es redescobreix la literatura alemanya medieval. En aquell moment hi ha quatre frikis que van per les biblioteques i van trobant textos antics. Llavors es publiquen les primeres transcripcions i fins i tot les envien a persones destacades del moment, com l’emperador o Goethe, però no els semblen textos interessants. Cal dir que en aquell moment no s’entenia bé ni la llengua ni el contingut del text. Durant les Guerres Napoleòniques això canvia radicalment, ja que sorgeix un incipient nacionalisme anti-francès i s’agafa a El Cant dels Nibelungs com a poema heroic per identificar-se a nivell nacional. A partir d’aquell moment es va creant una identificació nacionalista molt forta; també es mitologitza, amb Wagner: intentar recuperar allò que és preromànic i catòlic. Això va culminar a finals del XIX i també, però ja no tant, amb la Primera Guerra Mundial. Això desapareix amb el nazisme; i després de la guerra tota identificació nacionalista desapareix.

Doncs, com ho llegim avui en dia?
A poc a poc, hem anat entenent que el que fa el text és el contrari: no construir res, sinó destruir els models de l’època. Ara la recepció és molt diversa. El personatge de Siegfried ha estat readaptat per la literatura infantil i juvenil. També s’ha revaloritzat la figura de Brunhilda. Avui en dia impera una lectura o relectura creativa de El Cant dels Nibelungs.

Recupera l’entrevista amb Joan Dalmases, traductor de l’obra: