M284 Artur Ramon

Artur, benvingut a Mentrimentres.

Moltes gràcies.

Justament et volíem convidar per parlar de Longhi i del text de Caravaggio que vas prologar, també en aquest editorial, Elba. Ets un gran caravatgesc.

Sí, caravatgesc, caravatjista. Sí, jo Caravaggio el vaig conèixer a Roma quan estava estudiant i em va fascinar des del primer moment. Era molt jove. I després, el món de Longhi el vaig també conèixer a través del meu mestre, que era José Milicua, que va ser l’únic deixeble espanyol de Longhi. I a partir d’aquí, em va interessar moltíssim Longhi com a escriptor. Com a escriptor d’art que està considerat a Itàlia, juntament amb d’Annunzio, un dels grans escriptors de… No només d’art, de la literatura italiana, diguéssim, de lo que ells diuen de literatura d’abans i just després de la guerra, el dopo guerra. I a partir d’aquí em vaig marcar també com a un desafiament, un objectiu, la possibilitat de traduir Longhi. Jo no tinc les eines perquè no conec l’Itàlia tan bé, però a través de l’editorial de la Clara Pastor, de l’editorial Elba, amb els que ja havia treballat; i d’un gran traductor, Jose Ramon Montreal, vam ser capaços de traduir dos llibres seminals. Un és Piero de Francesca, que és un llibre que ell escriu quan és molt jove, l’any 1927, però fonamental per entendre tot el món de Piero i canvia, a més, tota la visió del 400 d’Itàlia, el primer 400, i després, el llibre de Longhi de Caravaggio, que també és fonamental. Longhi no havia només una traducció molt dolenta de la Breve però veritable història de la pintura Itàlia. I per tant, no havia arribat el públic, el lector espanyol, unes traduccions, diguéssim, amb garanties de Longhi. I allò bo que tenen els llibres que queden, per tant, aquesta feina ja està feta. M’agradaria que pogués continuar amb altres títols, sé que ell va estar treballant amb un projecte d’Anna Banti, dels pintors dones, etcètera.

Coneixes molt bé el que ha passat a Madrid recentment amb Caravaggio.

Sí, aquest va ser un cas d’aquests que passen a vegades En el món, diguéssim, del mercat: l’aparició d’un quadre anònim amb una subhasta a Madrid, amb una… diguéssim, catalogació com escola napolitana, amb una sortida de 1.500 euros i que va resultar ser el famós Ecce Homo perdut de Caravaggio. Aquestes coses passen i aquestes coses aniran passant, perquè de Caravaggio pensa que tenim una producció molt escassa en relació als quadres que va pintar, sobretot a Espanya. A Espanya hi ha 5 quadres de Caravaggio reconeguts, amb aquest sis. I em va pintar, segur que molts més. És un tema veritablement apassionant. He tingut l’ocasió de veure una imatge del quadre restaurat i és meravellós perquè et confirma l’autoria. I, a més, et planteja que es deia que era un quadre segurament napolità. No, els colors són encara del Caravaggio romà, del Caravaggio abans que marxi el 1606 quan mata el soldat del papa i s’ha d’exiliar. Per tant, una troballa increïble. A més, soc molt amic del Jorge Coll, que és la persona que l’està treballant, i amb consta que aviat tindrem notícies aquest quadre, aviat sabrem coses i van encaminades molt en el cercle, com el Museu del Prado.

Per tant, serà al Prado.

Sí, el veurem d’una manera o altra, amb una sessió, amb un al Prado, i que, per tant, reforçarà l’únic quadre que hi ha al Prado del Caravaggio, és ‘David amb el cap de Goliat’. Madrid tenen tres Caravaggio meravellosos, perquè hi ha  la Salomé, que és fantàstic. Molt ben exposat a les col·leccions reals, i després tenim la Santa Catarina, el meu quadre preferit de Caravaggio. I aquí tenim el Sant Jeroni de Montserrat, que és un quadre que també vaig tenir l’ocasió d’escriure un llibre i estudiar-lo a fons, i és una història màgica, no? Perquè Montserrat és un museu diví, perquè totes les obres que té les ha tingut per donació, i el dia que compra un quadre és el Caravaggio. Jo no conec cap museu del món que tingui aquesta fortuna, no?

Longhi fa la gran exposició l’any 51 a Milà. Ara, això seria impensable?

Seria impossible. Per una qüestió ja de sessió d’obres, de préstecs, de la pròpia dificultat econòmica. Pensa que les exposicions que les últimes que he vist de Caravaggio, a Barcelona, o a Londres, són exposicions en les que hi anava, com a molt, 10 o 12 peces de Caravaggio. A l’exposició que fa Longhi, hi són pràcticament totes. És el redescobriment de Caravaggio funciona en aquest moment precís de l’exposició aquesta de Milà del 51, en la que, a més, a vegades, per redescobrir un artista ha d’haver un clima que ajudi, que això passi. I en aquell moment passava, perquè Caravaggio és un artista que encaixa amb el neorealisme italià, que encaixa amb el moment del comunisme que a Itàlia va tenir tanta força als anys 50. I en aquell moment esclata aquest redescobriment de Caravaggio i dels caravaggistes, d’alguna manera, que ens ha portat fins avui com un de les icones de la pintura antiga mundial.

Hem començat parlant de Caravaggio, però no apareix en aquest llibre que acabes de publicar. ‘Ancora imparo’, Aún aprendo. Publicat a Elba, lliçons sobre el dibuix. La primera pregunta és que, sorprenentment, el pròleg no és una justificació del que faràs, sinó és una justificació, no diria ni estètica, ideològica, també un comportament ètic, davant de moltes altres coses, més enllà del que pot ser el dibuix, la pintura. I acaba apareixent Pasolini i la transformació, i acabes fent també una al·legat a certa saviesa, i certs savis que s’estan perdent.

Sí, quan el tenia plantejat, aquest llibre, és un llibre que m’ha portat molta feina, pràcticament 10 anys, Nada es bello sin el azar.  És un llibre que vaig escriure també a va fa 11 anys sobre la pintura, i tenia la intensió de fer aquest complement amb el dibuix. Però, curiosament, el dibuix em va compostar molt més. Es va complicar molt, i va haver un moment que, inclús, vaig abandonar-lo perquè no me’n sortia. Però, finalment, vaig anar trobant i treballant-lo molt.

Pensa que és un llibre que tinc escrit més de 35 episodis, dels quals he triat 15.

Podria escriure un altre llibre amb els que vaig rebutjar, que hi ha molts més

Volia que el llibre fos una cosa que parles, primerament, d’aquesta idea de la curiositat com a motor de la cultura. Per això el pròleg és ideològic. És a dir, un pròleg en el que explico molt bé, que sense curiositat, sense aquesta idea de “encara aprendre” no pot haver cultura, i després, endinsar-me, a través del dibuix, donar forma per capítols i barrejant dibuixos o dibuixants importantíssims, com Michelangelo, Rafael o Goya… Això al costat també de Picasso, de Barcelona. És a dir, aquesta mirada transversalment interessava molt, perquè al final l’ara és art i no és una qüestió de noms, això va de obres i de com t’interpel·len aquestes obres. Jo he escollit, al final, les que més m’han interpel·lat i he tingut molta cura també amb el que era el llenguatge. […]

He intentar arribar a la ècfrasi, és a dir, la translació de l’art amb literatura o narració.

Justament Longhi, per exemple, que sí que té un estil, d’anar repetint la activació i acumular, i que gesticula també la mateixa paraula, aquí no hi ha gens.

No, perquè Longhi no em servia per el que volia fer. Fixa’t que no es va ocupar massa dels dibuixos, va trobar la diferència del seu mestre Bernard Berenson, que sí que ho va fer. I per la pintura, el llenguatge de Longhi funciona molt bé,

perquè és un llenguatge retòric, d’adjectius, de diguéssim, metàfores i equivalències visuals. Però aquí no, aquí necessitava un llenguatge quasi de cirurgia. I el meu referent per escriure aquest llibre ha sigut molt Flaubert.

Hi ha reflexions teòriques com la de Focillon. Justament L’elegio de la mano, en el qual li vincula la idea de do i la idea d’atzar. No sé fins a quin punt, una certa idea de virtuosisme.

Jo en el llibre utilitzo en alguns casos, intentant no cansar el lector. alguns referents de assagistes del dibuix, un es Paul Valeri i l’altre és Focillon.

[…]

Recupera el programa sobre Roberto Longhi amb Paolo Benassai, un dels curadors de la Fondazione Roberto Longhi.