M306 José María Micó

Benvinguts a un nou capítol de Mentrimentres. Avui saludem al professor de la Universitat Pompeu Fabra, José María Micó.

JM: Moltes gràcies per haver-me convidat, amics de Mentrimentres, i a tu, especialment, Bernat.

En aquest cas, tinc el plaer d’haver-te pogut convidar físicament perquè la primera vegada que et vam convidar va ser l’especial Dantedì, i ara ja l’hem celebrat cada any, el 25 de març. Llavors vam poder parlar de la teva traducció Acantilado, i és que realment amb ells hi tens molt bona relació.

Sí, de fet, ja la tenia Jaume Vallcorba, que era d’aquests editors que es llegeix les coses que volia publicar. I quan va començar la aventura de Sirmio, abans d’Acantilado, és a dir, quaderns crema en castellà, hi vaig publicar un llibre molt petit, i és de La fragua de las soledades: ensayos sobre Góngora. I després… Sirmio no va anar bé, però Acantilado ha anat molt bé. Aquell llibre el va publicar de seguida, i quan sabia que estava amb la Commedia, doncs també. D’aquesta manera i ara amb la Sandra Ollo, que està fent una feina extraordinària amb tot l’equip, doncs en feia il·lusió recuperar una mica els meus estudis literaris, perquè són d’èpoques diferents, treure totes les notes acadèmiques i la bibliografia i deixar-ho en lo essencial, assaigs sobre literatura. […]

Jo vaig estudiar filologia hispànica, 5 anys de filologia, i era una concepció molt diferent de la de carrers com Humanitas, on ens vam conèixer tu jo. Però, recordo que és llibres de la col·lecció biblioteca romànica i hispànica de Gredos. Era una cosa fonamental en aquells anys. Però aquest marcat de llibre acadèmics ha desaparegut els últims vint anys. Era un espai per l’estudia acadèmic rigorós, però també amb una punta de divulgació,

i amb una punta de explicació dels grans clàssics, no només de la literatura, sinó també la part de la música del pensament, i jo crec que a Acantilado ha agafat molt bé aquest espai.

Aquests grans mestres que van obrir portes i van crear unes disciplines que potser abans no existien en el terreny de les humanitats van crear també una atenció sobre el passat cultural, que implica una reflexió, que és, suposo, l’àmbit de la literatura en el que jo m’he trobat a gust tota la vida. Respondre a la pregunta de què és un clàssic i perquè el seguim llegint. Però per què va la pena que el seguim llegint? Perquè de vegades el pitjor que li pot passar un clàssic és que sigui un tema d’examen. Ho trobo molts italians que recorden la comèdia de quan la van estudiar a escola. Però, tots són capaces de mantenir una discussió sobre els personatges i certs aspectes.  I a vosaltres aquest tipus de cultura que també era acadèmic que potser s’han anat perdent, ho ha quedat en espais com pòdcasts. Aquesta conversa, 30 anys abans seria impossible.

Com deia Góngora, sort també molt en aquest llibre, Dante també, i dediques un article capítol, que és ‘Dante y Góngora’. Aquí cito, parles de «La obra de Dante no és comedia, ni tragedia, ni poema heroico, sinó una mezcla, por así decirlo, o un capricho sin regla, i sin forma de acción poètica».

La qüestió de la forma per llegir la litereratura sempre ha estat important en les teves lectures?

Sí, i aquest és una mica la clau del llibre, no?

La coberta no és meva, la idea de la coberta no és meva, però la gent de l’editorial va tenir un encert molt gran trobarà una coberta molt senzilla,

però molt expressiva. Una mica avui dir que a la primera pagina del problema, que de vegades pensem que les clàssics representen, com si fos, la representació de les tendències dominats dels seus temps. I és el contrari. Els clàssics fan el que la resta no van saber fer. I també en conceptes formals.

I encara que Dante i Góngora no tenen res en comú, en principi ni històricament, ni n’hi ha influències de Góngora, de Dante en Góngora. No sembla que Dante fos un dels les seves lectures, i no els poetes clàssics i altres italians. I en canvi, en la seva concepció de la creació, fer un obra original diferent, personal, a visitar contradictòria o fora del sistema literari del seu temps, és una cosa que els ajunten, que els posen relació.

Aquí m’agradaria parlar-te de Lucreci. Per què fas aparèixer aquest poeta llatí en aquest capítol?

Sí, m’agradaria donar-te’n més detalls, però aquesta idea final és una idea que voldria desenvolupar en el futur si tinc temps i ganes. Perquè Lucreci per mi és un misteri, sempre ho estat. L’he llegit amb freqüència buscant aspectes concrets. No estic seguda que totes les traduccions siguin no òptimes, perquè és molt difícil de traduir-lo. L’he llegit fa poc en la traducció italiana, que és el que faig habitualment amb els clàssics universals. I sempre m’ha semblat un misteri extraordinari, perquè és en cert anticlàssic, no? Per Virgili, hi era un gran model, i era un escrit de estimat, i després va desaparèixer durant 1500 anys, pràcticament, fins que no es va trobar al manuscrit, ningú el llegia. Després se’l començar a estudiar, i evidentment va passar per un calvari i per raons filosòfiques i els religiós, sobretot, dels Epicuris, que de fet, estan a l’infern de Dante, ha justificat aquest purgatori de Lucreci durant 1500 anys. Un llibre que és en certa mida fundacional de la cultura, i que vol explicar el món des d’un punt de vista naturalista, i científic, però amb uns versos extraordinaris, em sembla que era un bon punt final, per dir, que tenim un creador misteriós que ens pot ajudar a entendre les postures de Góngora i Dante.