M312 Les males decisions de Daniel Arbós

És un llibre d’humor amb crítica social, no?

Això és el que diuen els crítics. Jo el que intento fer és fer com un retrat irònic d’una realitat. A vegades observes la realitat, veus coses que no t’encaixen o que et grinyolen, i llavors el que a mi m’agrada quan escric és fer un retrat irònic de la societat en què vivim. Aquesta és la meva tercera novel·la i crec que totes tenen aquest punt en comú. I en aquest cas, doncs, tota la cultura de l’èxit, d’haver de prosperar, de l’ambició, també de la gent rica molt rica, dels grans privilegiats que, entre altres coses, pensen només en ells i no en la societat. Aquests són els ingredients de Les males decisions.

Llicenciat en biologia i ara estàs treballant en el periodisme i en la divulgació científica.

Correcte. Vaig fer biologia, però quan vaig veure que la recerca no era per mi, em vaig passar a la comunicació científica. Em dedico, doncs, a explicar ciència. 

Aquesta és la teva tercera novel·la.
Com que el tema de la divulgació científica i el periodisme és explicar històries, llavors no és tan diferent d’escriure novel·les. Al final, una novel·la és explicar una història, igual que una pel·lícula o una sèrie, però igual també que una notícia. Llavors hi ha gent que es sorprèn, però, al cap i a la fi, tenen moltes coses en comú, perquè al final no deixa de ser explicar una història. Doncs a mi m’agrada molt explicar històries, i ho faig amb la feina, històries de ciència, però en aquest cas també m’interessa fer un retrat de la realitat on vivim, del món on estem, a Barcelona, i és el que procuro fer amb les meves novel·les.

Una pregunta atrevida: el personatge principal també va fer biologia…
No és autobiogràfica la novel·la, però sí que és veritat que si agafes coses que tu has viscut acaben sent molt més reals els llibres. O sigui, jo crec que així traspuen molta realitat. Llavors jo vaig estudiar biologia i sí que va haver-hi moltes coses de la carrera que eren curiositat i que em divertien i em vaig dir: “això algun dia ho hauré de posar en un llibre.” 

El llibre té l’habilitat de posar al protagonista en moltíssimes situacions i cadascuna més estrambòtica que l’altra.
La idea és que va encadenant males decisions. Però que al final són decisions que tots més o menys hem hagut de prendre. I a vegades comet errors, però són errors bastant comuns; no li passen coses molt excepcionals. Tria una carrera que no li agrada, s’embolica amb qui no toca, etc. Tots coneixem algú a qui li ha passat. I, per tant, al final són les decisions del dia a dia, de la quotidianitat, les que no va encertant, i que el van emportant, com una bola de neu que es va fent gran. Ell neix a una família privilegiada, de rics, regalada, i acaba als inferns, descobrint un món que és totalment oposat per les seves males decisions que l’acaben expulsant d’aquest primer món privilegiat. Curiosament, però, és en aquest món on acaba anant a parar on se sent més còmode. I una mica es comença a perdonar a ell mateix i se n’adona que hi ha altres realitats i que potser aquell món ambiciós, competitiu, doncs, no l’interessa gens ni mica.

Hi ha una part del personatge, inepte i inadaptat, però també titella del destí…
Clar, ell neix a una família privilegiadíssima, fill d’un gran empresari, i ell té el futur marcat: ha de ser l’hereu. Però ell no hi encaixa, i llavors se sent culpable. Ell no encaixa, no se sent còmode, però es pensa que la culpa és seva. I llavors el que va descobrint, amb aquestes peripècies que li van passant, amb els equívocs, amb els errors, amb les males decisions, és que no passa res que no li agradi això; sinó que a ell li poden agradar altres coses, pot tenir altres interessos, i no per això és pitjor persona ni està mal fet. Que no s’ha de sentir culpable per no voler ser el primer, per no ser ambiciós. Reivindica la mediocritat, una mica. Tu pots voler anar fent, anar tirant, sense tenir grans ambicions a la vida.

És un llibre humorístic, però hi ha aquestes pinzellades de crítica social.
Sí, perquè sí que és veritat que vivim en un món on es potencia molt la superació, el fet d’haver de ser molt ambiciós, haver de ser sortir de la zona de confort. Aquesta és una frase que tots hem escoltat. Per, escolti, i jo per què he de sortir de la zona de confort? Tota la història de la humanitat va al contrari: va a augmentar la zona de confort. Si vols augmentar la zona de confort, doncs, quan vagis al dentista, que no et posin anestèsia. Però sí que són coses que es van inculcant: hem de fer moltes coses i hem de mirar moltes sèries i moltes pel·lícules i fer molts viatges, perquè, si no, estàs perdent la vida. I una mica tot això ens porta a l’autoexplotació. Abans tu havies de ser molt productiu a la feina, treballar molt, i ara ho has de ser les 24 hores del dia. No només has de treballar molt, també has de viatjar molt, fer molts esports, has d’anar a un munt de concerts. I llavors ens autoexplotem i ens porta a una infelicitat, que, si no, sembla que ens perdem la vida. Valorem més tot el que no fem que el que fem. Tampoc que tothom pot ser el primer ni ha de triomfar. Que som 8 mil milions de persones al planeta, no tothom és excepcional ni tothom pot guanyar una cursa, només la pot guanyar un.

El llibre té un estil interessant: el llibre és un instant dilatat abans de morir. 
El llibre comença amb el protagonista a punt de morir aixafat per un hipopòtam. I llavors això és el que el porta a reflexionar a què l’ha portat fins allà. “Com he acabat aquí?”, es planteja el protagonista; “Com puc ser tant desastre d’acabar aquí si no m’agrada l’aventura?”. Llavors tota la novel·la reconstrueix la seva vida per intentar explicar-se com ha arribat fins allà, quines decisions ha pres durant la seva vida per acabar en tan mala situació. I sí que una mica el que va veient el protagonista és que hi ha molt d’atzar. Pensem que governem les nostres vides, però a vegades l’atzar influeix molt, per bo i per dolent. I bé, amb la mirada retrospectiva es va perdonant, o sigui, comença amb un gran sentiment de culpabilitat, i, amb el temps, se n’adona que tampoc és culpa seva, que hi ha moltes casualitats, atzars i decisions que l’han portat fins aquesta situació absurda. I m’interessava proposar aquesta escena satírica i absurda al principi del llibre per mostrar una mica de què va el llibre. També que fos xocant, “com és que una persona està a punt de morir aixafada per un hipopòtam de Colòmbia?” 

Aquest recurs és una mica referència a Crónica de una muerte anunciada.
Queda el final una mica obert, però sí que al principi afronta la mort. Que també una mica és aquesta parada a la vida que el fa reflexionar de tot el que ha fet. També el que passa a molta gent és que la vida se’t menja, el dia a dia, i potser no pots mai parar a reflexionar sobre si estàs fent el que vols fer, si estàs complint els teus somnis, el què t’agradaria o no. I, per tant, a vegades cal una sacsejada, com podria ser la pandèmia, un trauma o una malaltia greu, per aturar-se a reflexionar si hom està fent el que realment voldria fer, si s’és feliç, si s’està aprofitant la vida. En aquest cas, el protagonista, que no hi havia pensat mai, es troba davant d’un hipopòtam que és el que el fa reflexionar sobre aquestes coses.

És només quan peta la bombolla que te n’adones de tot el que has perdut.
Això ens passa a tots. No ets conscient del que tens fins que ho perds i no ets conscient dels privilegis que tenies o, fins i tot, de tan feliç que eres. Ho mirem tot a posteriori, després, tot dient: “que bé que estava a aquella època, no n’era conscient i no ho vaig poder gaudir prou.” I això, ja et dic, amb la pandèmia ho vam viure tots. No érem conscients de tot el que teníem i en aquell vam agafar consciència. Una mica també és el que li va passar al protagonista: al revisar la seva vida se n’adona tant de lo bo com de lo dolent, de lo bé que està en un món que en principi no era el seu, un món de gent de classe baixa que és on se sent còmode. 

És allà on pot ser sincer.
Ell neix a un lloc de classe alta i allà és tot aparença i tot és per interès econòmic. Per tant, quan es troba que viu en un món que no l’importa això, en un món on diu el que pensa, on la gent és feliç i relaxada, on no tot és una conspiració constant per aconseguir més negocis, és on se sent còmode. I és aquí on es relaxa i es perdona.

I, parlant d’ambició i negocis, tens algun nou projecte o llibre?
Ara? No, perquè et buides molt, com el Pep Guardiola amb el Barça. Sempre tens idees, i aquestes idees s’han d’anar concretant i transformant en històries. Però el tema no és tenir idees, sinó que cristal·litzin en una història. Això, ho estic pensant, però a poc a poc. 

Ens quedem amb la incògnita…
Hi ha molta gent que em demana que el personatge se salvi, és a dir, que hi hagi una segona part i que continuï vivint aventures. Hi ha molta gent que em reclama una segona part de Les males decisions. Hi pensaré, perquè sí que és veritat que la gent li ha agafat carinyo. 

Ja m’imagino el protagonista com en Mowgli per la selva…
Doncs seria un bon primer capítol d’una segona part!