M313 La sorra de Dani Rius

A més d’aquest llibre, també havies escrit un llibre de contes.
Sí, La història del bonsai. És possible que hi hagi una relació entre tots dos llibres. Quan el vaig imaginar sí que imaginava historietes curtes que tinguessin sentit i que cada capítol es correspongués amb cada història. Tot i que després es van anar interrelacionant.

Et demanaré de fer un breu resum del llibre.
El llibre tracta de les conseqüències de la Guerra Civil. Quan va acabar molts republicans i moltes famílies van travessar la frontera per fugir del país, un país que imaginaven que seria gris, com va ser posteriorment. I esperaven arribar a un país de fraternitat i llibertat, però es van trobar que els van portar a les platges de Rosselló i els van tenir sense cobert i sense aliments bàsics. En realitat, estaven empresonats.

I el llibre s’escriu per descriure el dolor i el desarrelament dels refugiats.
Exactament. El repte era com descriure això. Per preparar el llibre he llegit molts testimonis. Però jo em volia posar a la pell de tot això, i aleshores la manera que he buscat és que jo entrava en la pell dels personatges. I llavors apareix un relat poètic, metafòric, oníric… 

Potser escriure una novel·la històrica no hauria pogut reflectir molts d’aquests sentiments. Al cap i a la fi, havia de ser personal i no com un recull impersonal de dates i dades. 
Sí, això m’hauria distanciat dels personatges. A més volia que fos coral, que sortissin diversos personatges, diverses mirades, diverses maneres de ser… que reflecteixen, en realitat, trobar-nos en un país on el que es demanava era una certa uniformitat, que tots estiguéssim fets amb el mateix patró.

Aquí, en el fons, hi ha una aposta d’estil. A través de l’estil, apareixen les idees i sentiments que vols transmetre.
Hi ha una aposta d’estil. Si es narrava d’una forma convencional, em semblava que sortia una mica del personatge, que em quedava amb la seva idea. Amb molts testimonis el que reflectia era molta ideologia: com haurien d’haver estat les coses, amb el pes de la injustícia d’haver patit una cosa tan dura. Però això em distanciava d’estar allà, a la sorra. De notar que tenien la sorra a les ungles, als cabells, que els pesava l’ànima, de no tenir cap altra esperança que no fos mirar el mar. I la intenció d’estil era ficar-me en tot això, i en tot això hi ha com un joc de sortir i entrar en diverses realitats. Per mi això és molt important. En realitat, tota realitat no deixa de ser una narració que ens fem, perquè el present passa de pressa. I de seguida ja ens estem explicant el que ha passat d’una manera que ens convé. Els protagonistes, amb una història tan dura, el que fan és refugiar-se en somnis; interpretar records d’una manera que després, en altres capítols, reinterpreten perquè estan en un altre moment vital. 

Té un caràcter oníric. És ple de metàfores. Això enriqueix i intensifica la qüestió del desig i de l’anhel per un futur millor. 
Sí. Tot i que costa tenir una mica d’esperança en unes circumstàncies com aquestes. L’esperança dels refugiats és molt mirar el mar. Per mi el mar és molt important. Jo visc a Sant Pol de Mar i el mar me’l miro molt. I em fa pensar que sí, que devien mirar molt el mar. I a més hi ha el relat de testimonis que explicaven que molts refugiats es tiraven al mar, com un alliberament, però, en realitat, morien. 

També enforteix la situació crítica de dir: “és que ara la vida ha de bategar d’una manera diferent. I ara sí que m’he d’enfrontar amb les coses. No puc fer veure que aquí no ha passat res.” El dia a dia, a vegades, anem tirant i no ens preguntem les coses, però jo crec que aquí els personatges es troben en la situació en la qual estan obligats a preguntar-se coses. I cadascú d’una manera diferent. Hi ha qui és més mental i que estructura més les coses i hi ha qui està més a les cures. Hi ha, per exemple, una mare que per mi és molt potent: té una saviesa ancestral d’estar cuidant les seves criatures. 

La maternitat és un element central en el llibre. Entenc que el dolor d’una mare és molt més intens quan, a més, et sents en deute amb els teus fills i els has portat en una situació com aquella. El dolor ja no és el d’un mateix, sinó també el dels teus fills. 
La imatge de la mare és molt potent, hi he entrat molt en aquesta figura. Tinc referents, la meva mare i amigues, que m’ajuden. 

També et volia preguntar per la qüestió personal: per què has triat el tema dels refugiats?
Aquest era un tema familiar des que era petit. El meu avi va estar en aquests camps, però va morir quan jo tenia dos anys. Per tant, no conec el seu relat directament. A casa tampoc explicava gaire. Sabem que va patir molt i que per això no ens ho va transmetre. Per tant, jo sabia de l’existència d’aquesta història i em va donar per investigar, en un primer moment sense intenció d’escriure cap llibre, i després em va donar per reinterpretar-la, però sense el relat del meu avi. El meu avi no hi és aquí, però hi és d’alguna manera. 

També hi són els meus altres avis, perquè és una novel·la oral i, per tant, també he agafat dels altres avis. Hi ha una família molt religiosa, que es correspon amb una altra banda de la meva família; hi ha gent desconcertada, per l’època que els va tocar viure, que jo crec que devia passar a molts avis i àvies. Però el motiu principal, el que encén la guspira, és que el meu avi va estar als camps d’Argelers.

No se’n parla prou d’aquesta part del nostre passat.
En el procés de documentació per aquest llibre vaig anar a veure Argelers i una extensió seva, Barcarès. És curiós, perquè allà hi ha un monument enorme que agraïa als soldats que s’havien incorporat a la legió estrangera per lluitar contra el feixisme. Però no feia cap menció que allà hi hagués cap camp de refugiats. Llavors em pregunto fins a quin punt podem transformar la història segons la conveniència dels interessos dels estats. És per això que, en aquest llibre, hi ha una intenció de reviure i recordar aquest passat.