M338 Esther Tallada

Bernat Reher: Benvinguts a un nou capítol de Mentrimentres, ens acompanya l’Esther Tallada. ben tornada, Esther.

Esther Tallada: Hola. Gràcies.

B: Estem aquí prenent el solet perquè acabes de treure un patracol que són aquests Contes de William Faulkner que justament ja ens vas avançar quan ens vam veure per parlar justament de El nedador de Cheever publicat a Cal Carré.

E: Sí, ja el tenim. I s’ha anat allargant. Dos anys de feina.

B: Són 996 sembla pàgines de Faulkner i 42 contes. Parlem de l’edició.

E: Segurament si parles de Faulkner mai parles dels contes, jo, de fet, no tenia ni consciència que era autor de contes. Ell va començar amb poesia i va fracassar. El segon pas van ser els contes i se’n va ensortir, però no d’entrada. És una tasca que la feia per sobreviure. Sí que és veritat que, sobretot, a l’hora de planificar aquest recull, que em sembla que va ser proposta de del seu editor de Random House, els va revisar tots. Va fer una tria dels contes que li interessaven i els va estructurar temàticament i geogràficament. […] Exacte de fet ell mateix eh ho comenta en una carta que envia al seu editor i justificant li aquesta tria. Aquesta organització parla de integració com en una novel·la, és a dir, que s’ha que per ell aquest tot ha de tenir un sentit i una mena de fil com si fos una novel·la. Això passa del concret a l’abstracte i de i de geogràficament petita geogràficament cada cop més gros i més enllà.

B: Una rosa per a Emili és un conte que obre la segona part vila i justament té una estructuració que és exemplar.

E: Comença morta, és a dir, el conte comença dient que la senyora, la senyoreta Emili és morta. Els contramoviments del pes social, és a dir, viu en un poble petit poble, una vila i s’ha quedat soltera. Intenta festejar amb algú, però el seu pare ha foragitat tothom. Tots els que intentaven acostar-se a aquesta pobre noia, al final queda soltera sola perquè es queda en aquell casalot tota sola II per la pel pels vilatans acaba essent una mica una pobra noia. I els retrats està molt ben fet i efectivament estructuralment. Està molt ben pensat perquè una mica endavant una mica endarrere. Tornes endavant i tornar de fet, ja ha començat dient que és morta. Després tornarà tornes enrere per explicar la història, un conte gòtic deliciós.

B: La descripció també de la mort del pare, per l’espera també a la mort, no?

E: Com tothom hi està donant el condol i ella no vol acceptar el condol i el que em també em sembla extraordinari és la relació que hi ha des d’un punt de vista de deute amb els altres, no el vol enterrar. També hi ha la tasca hi ha també amb retornar la Terra amb els cossos, retornen i tot plegat, i com dèiem no amb la mort del pare que no l’accepta, s’està 3 dies i de sobte l’accepta […] Aquesta relació crema de graners d’aquesta relació entre el pare i el fill, i aquestes hòsties que es reparteixen uns i altres són constants tota l’estona, aquesta estructuració de pare i fill tota l’estona i això, evidentment és foc, tot el sentit pur de quina relació, amb quina visió jo observo el pare.

B: Això també et deu haver portat de corcoll perquè tota l’estona t’estàs interrogant qui està explicant les coses i des de quin de vista perquè de sobte apareix un nosaltres apareix un jo i tu dius, eh, però que el protagonista és un de perquè has començat amb una reunió cient i sense tenir ni idea que s’estava narrant res.

E: Sí. aquí s’ha de dir que. Hi ha hi trobem aquesta multiplicitat de veus que trobem sempre amb Faulkner. Els mètodes experimentals potser en els contes no fa servir tant o no o no és, és potser en termes de, o sigui si de d’experimentació i hi ha menys experimentació perquè necessàriament vull dir, els comptes són més curts i no tenia temps per fer gaires focs d’artifici, però sí que sí que efectivament. Treballa molt amb les veus i llavors hi ha un nosaltres. Hi ha jo, de vegades et surt un altre, de vegades tot d’un plegat. Resulta que això t’està explicant algú altre. Sempre és difícil a l’hora de traduir això, perquè amb això de tenir varies versions d’una mateixa cosa, on tot donen detalls diferents vistos de manera diferent. He revisat moltes vegades que allò ho hagi traduït bé, és a dir, torno enrere. Quan em trobo una nova versió del de d’algun fet o d’alguna relació, efectivament pares i fills, o així torno enrere.

B: Et volia preguntar per aquestes “llosetes”. Fan referencia a un terme molt concret d’un conte. I podien generar dubte amb una trampa de caça. Que també se’n parla de caça, però aquí parlen de la construcció d’una casa.

E: A mi això, aquest em va costar molt. La lloseta aquesta són com llosetes de pissarra. Però fetes de fusta perquè allà hi havia tradició de fer aquestes llosetes de fusta. De fet, jo he vist cases, potser el nord d’Europa, així que tinc present. Crec haver-ne vist més no per revestir les parets. En tot cas no el sostre, perquè aquí és la teulada de la son són llosetes per la teulada de l’església, però aquí no vaig, no sabia com posar-me perquè no tenim nom per la llosa de fusta. Llavors vaig fer el diminutiu, aquest vaig posar llosetes si no recordo malament. De fet, el diccionari hi figura, o sigui em sembla que mai que si les de les de pissarres són llosetes diria, són planes clar, no és una teula. Fan la funció de taula, però són aquestes planes. I vaig acabar posant llosetes perquè no teníem vaig parlar amb arquitectes.

B: Has seguit algun referent en llengua catalana?

E: Quan estava revisant això, jo llegia a Montcada per primera vegada. He trigat, eh, però estic molt contenta d’haver-ho fet. Finalment era un era, un era un, una assignatura pendent que tenia i aquest estiu mentre revisava això precisament, doncs això llegia Montcada al vespre i vaig començar a beure molt de forner en Montcada i em vaig em vaig emocionar moltíssim. D’altra banda, hi ha coses que li hem llevat a Montcada i que les hem col·locat aquí. Un dels títols que vaig decidir posar-hi és un homenatge, diguéssim a Montcada, perquè ell sempre parla de la vila, perquè amb màquines la vila i vaig pensar, mira, tant li fot vila com poble, doncs hi poso “vila”, també hi ha molts títols de Montcada que són perfectament de Faulkner, com el senyor Cistella.