M358 Davide Enia

Pòdcast en italià.

Davide, quina tensió hi ha en la teva literatura entre la literatura i la denúncia social?

El motiu pel qual vaig a Lampedusa era perquè volia intentar escriure la meva experiència. Després intenta explicar aquestes ferides que d’alguna manera afecten el tema de la injustícia social, de beneficis econòmics, i per tant té un valor polític,encara que la meva manera d’abordar el tema, sempre passa des d’un angle natural. Com podem a través de les paraules que tenim, intentar no només dir això, però és per enfonsar aquesta història dins dels camins foscos de l’aterratge buscant, per tant per proporcionar-nos una perspectiva o centrar-nos, digues-ho també als molts que no estan davant nostre.

El problema gegantí és que vaig patir allà és que mai hem escoltat realment les paraules de la gent que van creuar el desert, que van ser tancats a la presó,i que va creuar el mar.Per tant tenim testimonis en els seus cossos que presenten fractures, mutilacions, signes de violacions reiterades.Però la seva veu, millor encara, la història dotada de comprensió,del trauma que va passar, encara no l’hem sentit, perquè no tenien temps de sortir a treballar aquesta trama que li va recaure, trigarà uns quants anys més. Per tant, en primer lloc, estic confós sobre la idea d’escriure un història, tant és així que en dic notes per a un offragio. I les notes són la cosa més allunyada del món tancat autosuficient que és la novel·la. Són uns apunts, unes notes. Són obertes. Soc de Palerm i tenim una cultura del mosaic molt forta. El mosaic t’ensenya que per tenir el disseny final, has de treballar la rajola única, la peça única.

[…] M’agrada interpretar els silencis i pel que fa a la part de la declaració, aquesta és una peça addicional que preocupa a tots els lectors, que va poder veure la realitat al seu voltant, com de profundament equivocat hi ha fins i tot en el luxe i els recursos de l’economia. Volem tenir l’esperança que les morts al mar disminueixin. El fet és que el 2023 només és l’any amb més morts al mar al Mediterrani mai registrat.

M’agradaria preguntar-te per la iconografia del mar en la literatura italiana. El mar sempre és un lloc de salvació. Ha deixat de ser-ho?

Mira, tinc una diferència. A mi m’agrada utilitzar la metàfora de la illa. Els autors que tu parles són del continent, jo soc de Palerm, sóc illenc. Per a nosaltres hi ha el mar i alhora la primera frontera que aprenem a conèixer. És a dir, en un moment determinat s’arriba contra el mar. Aquesta és l’illa. L’illa és el que limita pel mar. I per tant el mar representa sens dubte una possibilitat per anar més enllà. La illa és materna i paterna. El pare mar i la mare mar et castiga igual que et premia. Una de les primeres coses que aprenem és a respectar el poder del mar. Algunes lliçons que realment aprenem de petits. Hi ha moments en què el bany no ho pot fer, perquè hi ha corrents, perquè el mar és fort. I és una cosa que sabem en un moment tardà que mai podem estar enfadats amb el mar, perquè el mar és aquesta cosa aquí. Com ho treu de la vida.