Una poderosa memòria a la Catedral de Girona

Sembla mentida com el saber i la memòria moltes vegades poden desaparèixer d’un dia per l’altre. Mort l’any 2014, fa deu anys, Modest Prats va patir un terrible Alzheimer, com Josep Maria Benet i Jornet. Com, i per sort nostra, l’autonomia de la memòria no és un principi individual, el record col· lectiu no depèn de cap sistematització. Això ha fet que diverses generacions que van compartir temps i espai amb Modest Prats encara en propaguin el record. Una de les persones que més ha continuat la seva tasca és el periodista i escriptor Josep Maria Fonalleras que dimecres passat, conjuntament amb Pere Arquillué, van aplegar-se per llegir textos del sacerdot, teòleg i filòleg nascut a Castelló d’Empúries l’any 1926.

En una posada d’escena senzilla però contundent, Arquillué i Fonalleras se situaven a l’altar despullat i que mostrava la nova organització triada pel nou bisbe –com algú, entre el públic, criticava. Només quatre focus feien concentrar l’atenció en la paraula, dividida en nou actes. Primer, se’ns va aparèixer Teràmenes, el personatge ens narra el moment més cru, la mort d’Hipòlit: «el cel veu amb horror aquell monstre salvatge,/ l’aire en resta podrit i la terra escruixida.» Modest Prats va traduir la Fedra de Racine per a l’espectacle que va dirigir Joan Ollé l’any 2002. Com deia Fonalleras: «Però resulta que l’obra de Racine ens revela allò que hi ha de més profundament humà i inhumà en la passió que agita el cor dels homes i les dones de tots els temps».

La lectura va seguir, amb textos biogràfics d’en Modest, el paper de la mare (text dit en el funeral de Joan Alsina), el present i el futur de la llengua catalana i fragments de les Homilies de Medinyà, un dels seus textos més populars. Per Modest la llengua, l’any 89 estava en un punt de regressió: la que ara ens fa posar les mans al cap. La paraula que més es repeteix al text és pessimisme. Per bé que Modest Prats no en volia ser, en feia un diagnòstic cru: «No em resigno a acceptar la vulgaritat, la degradació més vil –resultat d’una terrible injustícia històrica–, la ignorància pretensiosa, la inconsciència i la mala fe com a criteris rectors d’una política lingüística.»

El record del fred, de la llet amb llima roent, dels jocs lingüístics, els modestos (els ristrettos del Bar Neptú) i les filigranes publicades a En defensa de la lletra s’encadenen en el record d’algú que va fer de pare i mestre a una bona colla de gironins. En un dels darrers textos que es van llegir, Modest Prats hi parlava de la figura de Job. El text comença així: «Aquesta relació, gairebé mecànica, entre l’obrar el bé i el premi, i el mal i el càstig, se situa, fins als darrers segles del judaisme, en una perspectiva terrestre i en el marc de retribucions de caire temporal.» Més endavant, Prats parla de la contraposició de dues visions de Déu. Aquesta és segurament la lliçó de Modest, la més viva encara: la d’una relació radical però sense ortodòxies amb els llegats, amb els mestres: de la dignitat de la memòria.

Ressenya de l’espectacle Fe fidelitat i saviesa al Temporada Alta.