Nietzsche a Barcelona

Nietzsche mai va arribar a posar un peu a Barcelona, però probablement ho va desitjar com ningú. Almenys això és el que ens permet concloure l’intercanvi epistolar que mantingué amb en H. Köselitz (més conegut com a Peter Gast) durant l’any 1883. Gràcies al portal en línia nietzschesource, es pot accedir des del 2009 a l’edició crítica de l’obra completa de Friedrich Nietzsche (1844-1900). Allà, amb un parell de clics, podem descobrir el projecte —fins ara desconegut— del filòsof alemany de viatjar a la ciutat comtal.

En total hi ha tres cartes on esmenta el nom de Barcelona. La primera, data del vint de març del 1883 i l’envia des d’Itàlia, on hi ha marxat amb l’esperança d’evitar el cru hivern alemany (primer a Rafaello i després a Gènova). El problema és que es topa amb ventades gèlides i una casa sense forn (la calefacció de l’època), que no fan sinó empitjorar el seu pèssim estat de salut; i és llavors quan decideix dissenyar un pla per viatjar a Espanya: «Entre nosaltres, estimat amic: el lloc on em retiraré és Barcelona, a Espanya, a partir de la tardor. Vull portar ja a terme la meva tasca vital (Lebensaufgabe)».

No és del tot clar a què es pot referir amb aquesta darrera expressió, però és probable que pensés en l’escriptura del Zarathustra. Això és així perquè, d’una banda, un mes després anuncia en una altra missiva l’inici d’aquesta nova obra, que conclourà parcialment (les tres primeres parts) a finals d’any. I d’altra banda, perquè no es tracta d’una obra més del seu repertori, sinó «del major regal dels últims mil anys que s’hagi fet a la humanitat», com repetirà sovint fins als seus últims anys d’activitat.

En aquest sentit, són coneguts els seus viatges arreu d’Europa per cercar la inspiració: la Gaia Scienza, per exemple, la va redactar a Gènova. També el conegudíssim episodi de Sils Maria, on se li va revelar el pensament de l’etern retorn, va ocórrer lluny de la terra natal. Així doncs, no seria aquesta estada a Barcelona un altre viatge creatiu?

Qui sap com l’hagués influenciat l’arquitectura de Lluís Domènech o d’Antoni Gaudí, que des d’aleshores començaria a omplir els carrers de la ciutat. Potser hauria reconegut en les formes orgàniques de les construccions modernistes un exemple viu de la seva filosofia, tan preocupada per rehabilitar la natura. O, al contrari, és possible que els constants treballs i sorolls de la creixent indústria haguessin pertorbat el seu caràcter sensible.

En tot cas, l’elecció de Barcelona no va respondre a un simple caprici. Un parell de setmanes més tard, en la següent carta, explica que sorgeix dels «últims resultats dels meus estudis climatològics i gairebé de la decisió d’un desesperat». A Ecce Homo, un dels seus darrers escrits, es vanta de ser el primer filòsof de la tradició occidental en pensar seriosament la qüestió del clima. Allà afirma que n’hi ha prou que aquest no concordi amb les nostres condicions fisiològiques perquè esdevinguem completament mediocres: sense aire sec i cel pur ni tan sols una ment genial serà capaç de desenvolupar-se.

Doncs bé, si aquest era el seu criteri, s’hagués endut una sorpresa. Una ràpida consulta al Servei Meteorològic de Catalunya mostra que el mes d’octubre (quan s’inicia la tardor) és el més plujós de l’any; i en comparació amb altres ciutats de la península, Barcelona destaca pels seus alts nivells d’humitat. Amb tot, és una constant en l’obra nietzscheana la idea que escriu per generacions que encara estaven per venir. Un segle i mig després, donat l’estat actual de la terra, a causa de la sequera… potser els seus pronòstics de sol i aire sec al mes d’octubre no eren tan descabellats.

Segurament, la desesperació causada pel mal temps genovès va tenir més força que qualsevol estudi meteorològic. Unes línies més tard afegeix que «un hivern com aquest no el sobrevisc mai més, sinó que, si mai tornés a quedar el cel tapat durant tan de temps, em llevaria la vida.» Exageració o no, l’anhel de sol d’un centreeuropeu no és cap novetat. Prova d’això és la munió de turistes que visita cada any el nostre país, així com d’expatriats que hi venen a treballar. Tampoc és casualitat que Mallorca sigui anomenada (a mode de broma) la dissetena regió d’Alemanya. Tots ells tenen en el fons del seu cor a aquell Goethe que, instants abans de morir, va apuntar cap a la finestra i va cridar: «Licht! Licht!» («Llum! Llum!»). 

Arribats a aquest punt, cal preguntar-se el següent: si tenia unes ganes immenses, com és que al final no va anar-hi? Gràcies a algunes cartes del mateix període, podem esbrinar-ho. S’ha de tenir present que Nietzsche sofria patiments que reduïen dràsticament la seva mobilitat i que li impedien executar amb normalitat activitats bàsiques com llegir o escriure. Així, per traslladar-se a Barcelona li calia un assistent capaç d’ajudar-lo i, sobretot, que parlés la llengua de l’indret i que conegués mínimament la regió.

Això queda reflectit en les seves insistents demandes a amics i familiars d’algú que complís amb els requisits. Primer, en forma de laments, com mostra una carta de gener de 1883, adreçada al seu confident Köselitz: «Si tan sols conegués a algú, que m’acompanyés a Espanya!». Posteriorment, amb un to més apagat, però sense renunciar al seu desig: «he agafat lloc de nou en la meva alta residència a Gènova –provisionalment, fins que algú m’acompanyi a Espanya». Coneixent el final de la història, podem suposar que no va trobar ningú amb el perfil adequat i va acabar abandonant la idea.

Certament, tampoc devia ajudar gaire el secretisme amb què va conduir la situació. En la darrera carta on esmenta la ciutat, diu: “A l’estiu, bosc i muntanyes, a la tardor, Barcelona –això és el més nou. A mantenir en secret!”. Sí que ha servit, en canvi, per ocultar fins als nostres dies aquest fet excepcional de la seva biografia, que no fa altra cosa que excitar la nostra fantasia. Un Nietzsche passejant pel port o pels estrets carrers del Born, un Zarathustra amic de gavines i d’anguiles marines, en lloc d’àguiles i de serps, i tantes altres possibilitats del que podria haver estat.