Visca la Rosa Maria!

El Teatre Nacional ha programat a la Sala Petita l’obra Marie la Roja… de Rosa Maria Arquimbau. Malauradament, s’ha perdut una nova oportunitat per redescobrir una autora immensa.

Va ser la directora Carme Portacceli, que a petició d’una servidora i un equip de persones, va decidir programar Marie la Roja… Però se li van plantejar altres opcions, com ara adaptar la novel·la Quaranta anys perduts (Club Editor, 1971 i reeditada a Comanegra l’any 2016) o bé, escenificar Era un àngel, i ampliar-la. L’encàrrec, finalment, el TNC l’hi va fer a la directora Ester Villamor, que va triar de dramaturg Carles Mallol. I a servidora se li va proposar de formar part de la fitxa artística com a documentalista.

És a dir, no li va semblar una bona idea adaptar una novel·la, però l’opció finalment va ser reescriure una obra de teatre. Com s’entén, això? La dramatúrgia, acabada el novembre de 2024, reescrivia l’inici i el final. Però això no ens ha d’alarmar, com passa sovint a tuiter. Fa un any vaig poder tenir el privilegi de veure La plaça dels herois de Thomas Bernhard, dirigida per Franz Castorf a Burgtheater de Viena. L’adaptació no podia ser més lliure. El problema greu és quan tevetresitzem una obra de teatre quan fem intervencions greus en l’estil de l’autora.

Per què coi hem de dir “Les vespes són útils per a la humanitat” si la frase de Rosa Maria Arquimbau és “Les vespes són profitoses per a la humanitat”? O bé “Doncs mira que fa anys que es porta, això d’anar en pilotes” per la frase “Doncs mira que fa anys s’estila. Ho va estrenar Eva quan va passar allò de la poma!”.

Evidentment, l’obra que es pot veure al TNC és tan lliure que hem perdut la Rosa Maria pel camí. L’objectiu, doncs, quin era? Perpetuar l’oblit? Quin valor té escenificar el significant Rosa Maria Arquimbau?

Passaran els anys, i amb els anys la calma, i l’obra acabarà el seu temps d’exhibició, però almenys continuarem tenint a l’abast tots els llibres reeditats per Comanegra. També la biografia escrita per Julià Guillamon, que ha signat un meravellós article a La Vanguardia en el qual hi veu Ninotschka amb direcció d’Ernst Lubitsch i amb Greta Garbo i Melvyn Douglas. Guillamon acaba dient:

«El problema és en quin moment algú va pensar que el conte de fades polític que Rosa Maria Arquimbau va escriure el 1938, d’una manera més aviat conjuntural, era realment teatre polític, amb un missatge que pot valdre per ara. D’aquí els nusos de la versió d’Ester Villamor i els retocs que ha calgut fer en el text perquè lligui una mica.»

Potser aquest és el problema de base. Que hem pensat que recuperar un crit polític, amb tots els desajustos que hi ha, era un acte de justícia. Però quina justícia? L’únic acte possible de justícia amb la nostra literatura és trenar el fil: és fer lligams impossibles però fèrtils. Materialitzar les interrupcions cruels. Pensem què ha de ser Arquimbau per als lectors d’avui dia. Un model de prosa hiperrealista? Un exemple d’ús satíric del català? Un model de periodisme antimoral? L’expressivitat d’un lèxic sense tradició (prostitució des del punt de vista femení/feminista, que en diria ella).

I prou.

Amb la direcció de Carme Portacceli al TNC això es fa difícil. Ha quedat clar que la programació la decideix la ruleta russa. Hi ha rumors que farà tot el possible per renovar. Ara mateix hauria de celebrar-se un concurs a la direcció del TNC l’estiu de 2026. Que així sigui. Fins quan haurem de suportar aquest martiri? Per què hem de deixar que ens destrossin la nostra literatura en favor de gestos bondadosos?